Quan els jardins perden el vert

¿Que te passa hui Valéncia?
tons jardins estan perdent el vert
No es dol, es reverencia
per un gran fill que hui se mos pert…
Aixina podria començar perfectament el chicotet homenage que des d’Aledua, hui li podriem fer a Anfos Ramon. Pero llamentablement no es la poesia el nostre fort, i referint-se al millor poeta en llengua valenciana dels ultims temps, podria acabar resultant un insult mes que un intent de tribut.

¿Que podriem dir-vos hui d’Anfos, o que no? 
Ardent lluitador i defensor de Valéncia, incansable escritor i amador de les lletres valencianes i sobre tot magnifica persona i intacable mestre, en Anfos es juntava tot. La gracia, el sentit, l’amor i sobre tot la senzillea d’un escritor que sent, no soles referent, si no que el mes gran i admirat dels escritors valencians dels ultims temps, tenia dins d’ell, sempre una humiltat digna dels personages mes grans de l’historia, com ell.

Recorde, fa a penes un any, quan Vicent Lluis Simo i Santonja, acompanyat per Voro Lopez i Verdejo, li concediren el titul d’academic de la RACV. “A mi, tot un autodidacta. ¿que pensaria mon pare si em vera…?”

I es que sempre era un plaer fruir de la seua presencia, inclus en les llectures dels llibrets en el GAV, tots els anys, entre bromes, venia remugant que li havien furtat este premi o l’atre. “Pero si tens cinc premis, Anfos, ¿que mes vols?”- Solien recriminar-li atres escritors, de gran talent, pero que sempre el tenien ad ell com a referent i mestre.
Pero hui hem deixat per a sempre de sentir eixa veu tan inconfundible, de sentir com entre les rises dels assistents mos llegia unes poesies plenes de satira en les que no dubtava en criticar i denunciar els atacs constants que patia la nostra llengua, o simplement el trage que duya algu, massa apretat, de colors vistosos o ves a saber tu qui podria ser hui el centre de la seua diana. Pero tambe sabia fer-nos cavilar i recordar en eixes poesies plenes de sentiment. I es que quan u es gran, lo demes sobra.

Pero possiblement el fet que mes m’ha fet admirar-lo, un dels tants, clar està. fon esta “A pit descobert”. Llegida en l’altar del Mocadoret la nit del 10 d’abril de 1957.

“… Estic fart de promeses i mentires
i de trobar al front l’immensa espala
d’uns homens abocats a la derrota
per no intentar crit ni batalla.
Tu, Sant Vicent, be saps que mots rebugen
la llengua de la mare en dins de casa;
be saps que molts que es diuen patriotes
i a l’hora del combat som fum de palla;
que no existix l’unio; que la conciencia,es com una gran séquia sense aigua…” Tota una mostra de la seua valenciania i del seu compromis per salvaguardar Valéncia i sa cultura dels atacs que va patir durant molts anys. Atacs dels quals ni ell mateix es lliurà, puix arraconat per no escriure en la  Llengua politisada va vore com el seu llibre, Rapsodia en carn per dins, premiat per l’ajuntament de Catarroja, no es va publicar. Seent editat casi deu anys mes tart per l’Oronella.

Pero desgraciadament el seu verdader amor, Rosa, sa muller, el deixà en 2005, i fon a partir d’eixe moment quan Anfos començà una vertiginosa caiguda, fins ahir, quan als seus 90 anys el cor deixà definitivament de palpitar. Pero fon una caiguda en certs aspectes, puix inclus en els seus moments mes critics ha sabut traure forces per a escriure versos, en pla. En la llengua del nostre poble, eixe al que mai s’ha de callar.
Anfos, gracies per ensenyar als poetes, per recolzar-nos en la lluita, per sacrificar-te en el Corpus, en els Altars, per ajudar en Lo Rat, en la RACV, per haver-nos donat esperances i nou himne. Pero sobre tot, gracies per ser tu, perque a partir de hui dir Anfos voldra dir mestre, amic, humiltat, benevolencia i sobre tot dignitat.
Que el blau coronat de nostra Real Senyera guie els teus passos mes alla d’este Mon, i que el teu recort s’escampe de generacio en generacio, com soles els grans es mereixen.
Descansa en pau, mestre.

Publicat dins de Anfos, cultura valenciana, llengua valenciana, valencianisme, valencianistes | Deixa un comentari

A proposit del 9

Fa un temps que vinc sentint certes coses referents a Canal 9 i a atres aspectes de lo que hui podriem dir la vida quotidiana. La veritat, dona oix vore com realment s’ha manipulat i s’ha desmontat una per una lo que en principi era una realitat a miges, i hui llamentablement es una farsa politica que mos du a un punt mes que indesijable per a qualsevol societat. Per molt que esta s’ho mereixca.

Ans de res, i en defensa de l’autor d’este articul, vullc deixar clar que soc un ferm
defensor de Canal 9, i que pense que es mes que necessari, imprescindible el
tindre una televisio autonomica, publica i sobre tot en valencià. Pero llamentablement aixo no ha segut mai, ni hem tingut mai l’oportunitat de saber que es aixo per a trobar-ho a faltar o simplement per a enyorar una televisio aixina.

I es que les coses començaren, pense yo, el mateix dia 9 d’octubre de 1989. Un dia en que d’alguna manera mos canvià la vida a tots. Les famoses pelicules de vaqueros en valencià, que tot s’ha de dir, no eren tan valencianes, pero les nostres ganes de sentir-les mos ajudaren a entendre paraules que fins eixe moment eren tan estranyes com vore un gos vert. Pero les acabarem entenent, quina força de voluntat.

Ad estes pelicules li seguiren els famosos programes de Monleon… i les monleonetes, la paella rusa, les vedrioles… ¿Com es dia el Show?…
Pero clar, Joanet gastava moltes paraules, refinades, aixo si, que no mos sonaven massa, pero clar, no faltava qui pagant les emissions de TeVen3 i sentint el famos “Efectiument, ha guanyat voste seixanta ampolles d’oli l’Arlequi” mos corregia dient, aixo es “valencià culte”. I mos creguerem l’engany, tant que fins i tot els mes adeptes veïen Goku en la TeVen3 perque els capituls estaven mes alvançats, provocant que Canal 9 comprara els capituls ya sense doblar al valencià, en el propi dialecte provençal. Com en Barcelona es sentia.

Molt passà durant anys, bregues lluites i inclus rebujos a personages com el director Amadeu Fabregat, que veent les protestes que mostrava la gent, i en apenes un any de vida de la televisio, ajudat pel nostre amic Lluis el Sifoner, varen decidir rectificar una serie de paraules en el fi de revalencianisar-la, pero que foren subtilment tachades com a castellanismes. Vosatros mateix, moltes d’elles les podeu consultar en Aledua.

Pero clar, al final enganyaren al poble, de la mateixa forma que enganyaren als seus treballadors, que triats en sa majoria a dit, eren obligats a fer examens, com si d’una oposicio es tractara, arribant inclus a pensar “els pobres” que eren funcionaris, inclus hui en dia s’ho plantegen, oblidant que Canal 9 era una mescla privada i publica creada per a servir uns interessos preacordats.

 

Pero clar, ningu vol tindre mai la culpa quan venen les desgracies, quan el poble rebuja vore una televisio que parla en atra llengua, que cada semana inclou una paraula, inclus que te com a programes estrela a personages que rectifiquen als majors quan parlen, i que oferixen paraules cada volta mes estranyes.

Mentres, tots els dies a les 14:30 Camps, Fabra, Rajoy o Rita “inagurant pantanos”.

Pero clar, teniem F1, pobra Natacha, ningu sap realment qui han segut els que mes heu perdut, ¿eh? Que bonico es criticar als de dalt sense tindre en conte als que pengen d’un fil, mai millor dit.

Qui no recorda com en mig de l’ofrena apareixia sempre algu “gaudint” i els “nens” passejaven en els seus cochets, que ganes de canviar de canal, pero clar, era nostra, si no la defeniem mosatros…

Pero eixe nefast dia arribà, i la gent donà l’esquena a la “nostra” televisio, soles conectavem els dumenges, per a vore la nova versio de “Canyes i fanc”, eixa versio que mos recordava a la transicio, en que mentres tots ateniem la caixa boba, veent a vore si li veïem la “regateta” a Neleta o si sangonera es moria al final d’una panchada, els politics pactaven, feen i desfeen al seu gust. Hui com en els 80, l’envisc el teniem parat, i mols caien el el cepet sense casi molleta. Que contents que estaven en l’emisora. Eren els amos de les nostres consciencies, i damunt podien aprofitar per a deixar caure mensages subliminals, “ andinyar-mos” alguna que atra parauleta malsonant, i com no, seguir vivint del conte, de 1700 contes, o mes.

Hui tot ha acabat, al final la falta d’acorts entre treballadors i empresa, una mala gestio en el ERO i sobre tot la por d’uns politics que vegeren com els propis treballadors que havien triat a dit s’havien revelat contra ells. Uns politics, que vegeren com els programes finals eren un autentic clam politic contra ells, feren el restant. Tot s’ha acabat com en un somi.

Eixe mateix somi que tinguerem els valencians el 9 d’octubre de 1989, pero que com si d’una utopia inalcançable i impossible, mai vorem feta realitat.

 

¿Mai podrem fruir d’una televisio nostra en valencià? Puix no sabeu realment que es perden tots els que no ho intenten. Perque els valencians estem disposts a pagar inclus per tindre-la, pero ¿a qualsevol preu? No cregau.

Publicat dins de CampsNalNoi, valencià | Deixa un comentari

Casi un any des de l’ultim fins pronte

Ya se que molts de vosatros, els que me seguiu, no m’heu trobat a faltar, teniu coses molt mes importants que fer, pero aixina i tot, alguns de vosatros m’heu seguit escrivint, heu seguit parlant en mi i preguntant per mi. De veres, gracies a tots. Uns per preocupar-vos, i els atres per tornar de quan en quan a vore si seguia per aci.
La veritat, tornar pels camins i trobar-te que les coses no han canviat massa, resulta un poc depriment, pero si quan fas eixe cami descobrixes que tot el cami està ple de malea, te preguntes: ¿De veres, fa falta un Primavera? ¿seguix fent falta una primavera plena de trons i pluges?…
I es que quan u seguix la senda que el du fins al seu desti comprova que el cami unes voltes s’estreta, atres s’eixampla, unes voltes s’ompli de roses, pero “ay”, quan eixes roses es sequen i soles queden les punches, quan els albarzers passen a cobrir tots els margens, inclus “ay” quan els pocs arbres que s’arrimen al cami, eixos que te fan fruir del paisage, es perden i es mostren secs i en la majoria de casos ofegats per uns albarzers que de forma parasitaria primer realcen la verdor i ajuden apareixer mes vert l’arbre, pero finalment acaben ofegant-lo, fent que este soles servixca de recolzament, de capçal, per a que l’albarzer puga mostrar-se en sa majestuositat imponent, i deixar per fi mostrar sa miseria estructural. Pero clar, eixe albarzer punchós, no pareixia tan ofensiu, inclus mos donava mores en l’estiu. I era vert, pareixia tan inofensiu, inclus quan anà apoderant-se del marge. I pensar que soles en visitar de quant en quant el camp, en dedicar-li uns poquets diners i algun que atre mati de fi de semana podriem seguir tenint un camp productiu. ¿Per que abandonem aixina els nostres quefers?… ¿Realment queda tan llunt en lo temps quan mos els deixaren els nostres majors?
Soc conscient que moltes voltes, degut als nostres quefers, a les nostres “atres prioritats”, deixem de costat les nostres obligacions. Unes voltes ho fem perque realment tenim quefers prioritaris que aixina ho demanen, pero atres… no tenim escusa, ¿no creeu? Si ho teniem tot, hem sigut capaços de deixar pedre en tan sols una decada tot lo que mos havien deixat en herencia.
Perguerem el nostre sentit durant una epoca ocultista en que el gastar (i el guanyar, com no) representava la cultura, en que conseguir bens materials era mes important, mos donava mes prestigi, que mantindre les nostres costums. Epoca en que molts aprofitaren per a silenciar i emmudir als que es negaven a seguir l’engany, als que denunciavem en tots els llocs l’ocultisme i la manipulacio a la que erem somesos constantment. Als que avisavem com s’arrimava l’albarzer, com entre vaivens silenciosos, com a serps anaven pujant per les soques. Molts caigueren pel cami, alguns, inclus, no tornaren a alçar-se. Atres s’entretingueren collint mores. Encara que no faltà qui recomanat pel vei del camp de dalt, o del que allindava al costat opost de la sequia, abonà en sequestrene i 20-10-5-2 els albarzers, perque aixina protegiria als tarongers dels que venien a espigolar-mos les nostres taronges. ¿que vos oferiren per a creure-vos eixes mentires, cacaus?
Pero el ritme frenetic d’este Mon seguia marcant el nostre desti. Fins que tocarem fondo. Fins que caiguerem presos dels nostres abusos, fins que un dia fatidic despertarem i descobrirem l’engany.
Malaït desti, sempre tan confus i enrevessat. 
¿Per que no te mostres mai nuet, com ho fem mosatros quan naixem?
I es que, qui no recorda aquella epoca en que tots treballavem, quan tots teniem de tot. O per lo manco aixina mos ho feren creure. ¿Per que no seguirem regant l’hortet, tant constava? Pero clar, era millor deixar fer, deixar que atres l’atengueren, que feren lo que vullgueren, total, en que mos dugueren taronges per als chiquets (encara que les mesclaren en mores) i no mos tocaren la boljaca. Total tots ho feen, inclus en la tele parexia que mos ho venien com a moda. Maleits adoctrinadors. Pero ¿I ara, qui recorda com teniem el campet, o encara estem pensant en vendre’l per al poligon, o que algun incaut mos compre lo que queda per un bon grapat de cacaus? Ara, ya no te valor. Ni tan sols arriba el ansiat poligon. Pero estem al costat, si . Arreplegarem tot el fem els dies de Ponent o Tramontana, pero no, el nostre campet no es poligon. Ni tindrà mes subvencions per a que tornen a brollar en ell, de nou, eixos tarongers que eren l’enveja de l’arboreda. ¿Els recordes?
Hui reclamem una Primavera, pensem que l’unica solucio es alvançar eixa primavera, pero realment penseu que es aixina o aixo tambe forma part de la mateixa mentira que mos va fer caure de la burra. La mentira que mos alimentà durant anys i mos va fer creure que les coses importants eren els diners, deixant de costat la nostra familia i la nostra identitat. Eixa mateixa mentira que matà el nostre hortet identitari. Que va omplir d’albarzers filologics la nostra llengua tarongera. Que intentà inclus matar les seues raïls per a enfortir-se ell aprofitant la nostra estructura i vellea.
Mentres i sense donar-mos conte, per Tramontana, el poligon seguix tirant-mos el fem, matant les nostres arraïls en els seus “toxics”, quedant-se en tots els beneficis. I el del camp de Ponent, el que mos recomanà tirar Sequestrene als albarzers, es riu. Pronte haurem perdut l’esperança, i encara que s’ha quedat sense les taronges que mos espigolava, no passa res, sempre quedaran atres camps, pero mosatros acabarem cedint i deixarem el camp abandonat per a que ell puga girar tranquilament el tractor o inclus entrar al seu camp fent cami per a on un dia teniem tarongers. Total, ara si volem taronges mos les cobrarà. Pero clar, mos ha dit que si li fem falta a l’any que ve, mos llogarà per a collir, o en una poca sort, mos deixarà aclarir esta primavera un atre camp, que curiosament llimitava en ell i es va quedar casi regalat gracies a la gestio d’un treballador que cuidava l’hortet en son antic amo. Clar, es molt suculent quan a u li prometen mes jornal i damunt durant mes dies, si al final amor d’amo… es com aigua en cistella. ¿No? ¿que sabran els demes, acas s’han vist alguna volta en l’aigua al coll?
Pero yo seguixc pel meu cami, seguix esperant que passen els borregos, que per fi la gent desperte, que busque mes allà de la primavera. ¿Que farem quan arribe l’estiu, i en l’hivern, de que mos alimentarem si el que està fent la formigueta s’endu fora els beneficis?
¿No penseu que la solucio la tenim que buscar mosatros, que no soles fent alvançar-se la primavera conseguirem tornar a obtindre fruits? ¿De que mos servix que decidixquen per mosatros forasters, que gent que no creu en la nostra potencia, o que influenciats pels nostres veïns sembre i abone alarzers? constantment en els nostres margens? ¿Per que no arrisquem?
Donem pas als “nostres”, a la gent del poble, als que com mosatros han patit dels abusos, als que un dia trobaren en els nostres majors eixes solucions, que desgraciadament estaven escrites en lletres d’Or, i que per perea o desconeiximent no llegirem. Deixem a la gent que s’ha preparat, i als que duen molts anys defenent-mos des de l’ombra a la que foren condenats. Fem una pinya, no deixem mes que els que tenen el melic grillat podrixca als mes vigorosos, i sobre tot demanem els nostres drets, netegem els margens i rius d’albarzers i toxics, tornem a sembrar els pinyols que mos donaren els nostres majors, i passem la rella. No tot està perdut, soles mos fa falta tornar a confiar en mosatros, entendre el per que hem patit eixe castic, el per que lo nostre sempre ha segut envejats pels dels camps del costat. Tornem a despertar l’arboreda, tornem a mampendre i defengam tot lo que mos pertany, pero sobre tot prometeu-vos, una i atra volta que no tornareu a descuidar ni una sola volta mes l’hortet, ni deixeu de nou que florixca cap albarzer en el nostre marge. Pero sobre tot, recobreu el valor, denuncieu a tot aquell que baix falsos pretexts ompli de toxics el tronc i les arrels, al qui ensenya als nostres fills que l’hort es soles un tros de terra, i que algun dia serà poligon, i eixirem guanyant tots. Perque mosatros no volem deixar a la sort el nostre hort, no volem que es confonga en cap poligon, ni que servixca de cami per a cap tractor.
Pero… ¿Sabrem realment triar correctament el cami?
¿Realment Aldeua seguix estant tan llunt?
Publicat dins de Aledua, identitat, valencianisme | Deixa un comentari

Un Monduver encapotat

Hui mos ha deixat Maximi Heras, un gran valencianiste i millor persona, des d’Aledua enviem el nostre mes sincer condol a la familia i un chicotet homenage a la persona que fon i seguirà seent en el nostre cor.

 

¿Que te passa vell Monduver que hui t’has alçat encapotat?
¿Per que nos ocultes ton esplendor baix eixe fosc mant?
La veritat, que es certa, me l’han volgut tots ocultar.
Hui Gandia es desperta molt trista, plena de dol i apenada.
¿I quin es eixe motiu?, ¿per que tots esteu tan deixats?
Nos ha deixat Maximi Heras, un gran bastio de valencianitat.
Hui el recorde en alegria, el recorde sempre afaenat, quan junt a Juan Gonzalez montaren, en Gandia, la nostra seu del GAV.
Home energic i lluitador mos va saber contagiar, junt a la dona i sa filla, no soles la valenciania, si no l’amor desmesurat.
Hui plorem tots els valencians, no soles tu vell Monduver, hui tots estem apenats.
¿Que havera segut dels cursos d’estiu en la plaja, els cursos de valencià?, sense la seua ajuda, mai els haguerem pogut dur a terme, i manco els de la RACV.
Plora agust vell Monduver, que mosatros te fem costat.
Hui valencia estarà de dol per un dels seus fills mes grans.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Bon Nadal i Feliç Any Nou a tots (Bon Ninou)

Espere de tot cor que tingau un bon Nadal i que comenceu l’any tots en bon peu. Per ad aixo, vos envie des d’este chicotet raconet del nostre volgut Regne estes humils paraules:
Si els nostres somis son simples castellets en l’aire,
espere, de tot cor, que seguim somiant.
Les llibertats dels pobles començaren sent inalcançables,
I hui, per fi, son tota una realitat”  Aledua 29/12/2013
Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Sectors del BLOC renuncien al Pancatalanisme i abracen el Valencianisme

Segons mos ha comunicat la propia directiva, en un escenari triat per a l’ocasio
(el Monasteri de Montserrat), una part important del BLOC renuncia al
Pancatalanisme en el mateix escenari en el que varen ser batejats fa 60 anys els
primers pancatalanistes valencians.

La noticia fon transmesa ad aixo de les 10 del mati d’ahir, pero per evitar
postures incomodes i buscant que algu des de la propia direccio del partit mos
ho confirmara hem preferit retardar la mateixa fins parlar directament en ells.
I ha segut precisament este mati quan el propi Enric Morera, acompanyat de Vicent
Flor, han aparegut “ataviats” en camisetes de la Mare de Deu i en una Real
Senyera al coll per la nostra edicio. Tots mos hem quedat sorpresos, sobre tot
per vore com Vicent Flor, qui ademes duya una “peineta” de les Torres de
Serrans mos ha començat a parlar en valencià, sense gastar arcaismes ni
castellanismes, i molt manco els ya acostumats i innecessaris catalanismes.
Tota una pericia per la seua part, ¡¡ qui l’ha vist i qui el veu!!. D’exigir a
que li parlaren en cristià, passant per parlar en autentic “Campstalà”, i ara,
tan senzill, tan… valencianiste…
Per atra banda, els colaboradors de
la revista mos hem quedat sorpresos, no l’haviem conegut, i es que des d’aquells
famosos 80 en que dirigía les joventuts d’Unio Valenciana, aquells anys en que
el seu interes per la billetera el va fer tan famos, i en que el inventar-se possibles
accions contra personages de l’entorn pancatalaniste eren el seu “modus
valencianiste”. Flor no havia tornat a chafar Lo Rat Penat, arrere queden els
moments en que la gent arrimada ad ell li demanaven que cursara els cursos de llengua,
davant la seua negativa i la seua castellanitat;  ocultes queden tambe en els nostres recorts eixos
esplendorosos anys en que Flor, Real Senyera en ma, dirigía els batallons i els
“botellons” valencians pels obscurs carrers del Carme.
         –    He descobert que no se pot ser valencianiste ficant
els interessos de Catalunya per davant dels valencians. A partir d’ara
denunciaré al Pancatalanisme mes que mai. En mes forces que quan estava en Unio
Valenciana – Han segut les seues paraules mentres es bevia d’un glop el got de “mentireta”.
Pero lo mes sorprenent del mati ha
segut quan Morera ha decidit parlar en mosatros, tots estavem atents, ningu dia
res, tots esperavem les seues paraules. Paraules estes que no hem conseguit
sentir, ya que este pobre home d’Oliva, criat en els subterraneus de la 3 i 4,
este home que per fi hui ha eixit del l’armari i ha reivindicat la seua
valenciania, calçant inclus espardenyes de veta negra i un frontalet al cap de
punt de gancho, sense X… ¡¡mos ha emocionat!! Darrere d’eixes ulleretes de
pasta n’hi havia tot un valencianiste que vixque pres de les subvencions, un
home que llunt de fer política era el gos falderet de Jordi Pujol, que tenia
com a padri al mateix virrei de Catalunya en Valencia, n’Eliseu Climent; en fi,
un home que hui ha decidit contar la veritat, i que està, segons les seues
propies paraules:
          – Decidit a tornar tots els diners a Catalunya, o millor
dit, a invertir-los en pro de la valencianitat i del resorgiment cultural i
social del valencianisme en Valéncia.
Com no, des d’esta, la nostra,
edicio li hem aconsellat no seguir els consells economics de Flor, qui sap
igual a hores d’ara els carrers del Carme han deixat de ser tan obscurs, l’edat
pot haver canviat les costums de Vicent d’anar de flor en flor.

Per atra part, les critiques no s’han
fet esperar, i en una emisio pirata de Canal 9 Radio, hem pogut sentir les
declaracions d’una Monica Oltra fora de lloc, que atacava als “tansfugues”
declarant ademes que:
        –  Es una nova estrategia de Morera, qui com tots sabem
es el maxim rival que tinc “abui” en dia, i el tenim dins del propi partit. Per supostissim que estic segura que
tot es tracta d’un “mumtatge” per a cridar l’atencio i que esta volta no va a
eixir indemne de tal accio. Els nostres cachorrets del BEA s’han ficat mans en
l’assunt. Ya han començat a despenjar la “seva” foto de tots els locals que ell i
Pujol subvencionaven.

En foto apareguda en Levante, la
propia Monica Oltra apareix “ataviada” en una camiseta que reflectix, com ya es
natural, el seu estat siquic i animic.
Publicat dins de bloc catalaniste | Deixa un comentari

Agost, figues i …

¡¡Ya estem en Agost!!, i com be diu el famos refrà: es epoca de figues i most. Pero essencialment es epoca de festes, de pobles que durant el mes passat i este celebren les seues festes patronals. Festes, que tot s’ha de dir, van desapareixent en lo genui i van adoptant coentor i falses expectatives impostes pels ajuntaments, els quals llunt de buscar solucions o retrobar velles costums que eren (i son) mes economiques i saludables, preferixen mantindre en el seu programa actes estupits i manipulats, a on el protagoniste deixa de ser el propi poble per a donar lloc a personalismes excoeents i en la majoria dels casos a manipulacions historiques totals. Llastima de pobles i de festes.

Pero es que esta “modernor” ha arribat inclus a les pagines dels llibres de festes, a on de forma mes que descarada s’intenta ofrenar glories al poder de tanda o baix articuls pseudohistorics i “falagosos” adoctrinar al poble en falsos dogmes i falses historietes que res tenen que vore en lo realment verdader, i manco en lo realment historic que postillen sos autors que es el seu escrit. Pero que anem a fer, algu haurà d’escriure en el llibre de festes. Encara que per a fer-ho insulte constantment al poble que el llig, pero aixo si, com ya es cobrix de gloria dient, de bestreta, els tituls que avalen a dit autor, puix l’insult es doble, ya que damunt intenta demostrar-li al poble lo incult i analfabet que es en quant a la seua llengua i sa historia.

Recorde que no fa molt, almorzant en cert “baret” i rodejat de gent dels pobles d’Aledua, algu em va dir que molts d’eixos “articulistes” deurien de pagar per eixir en eixos llibres, puix realment escriuen tots els anys entre tres i cinc fulles, que podrien gastar-se per ad atres coses mes importants “com en propaganda, que per lo manco ajuda a pagar els llibrets”. No vaig a ficar noms d’uns ni d’atres, i transcric tal i com foren els fets, per a evitar malentesos, cada u sap el rol que juga en esta historia.

Revisant per l’historia, i pels llibres de festes dels tres pobles del “Marquesat” (mes que pese a mes d’u, ya que el mot es representatiu, no lucratiu, com quan es lluità contra ell) he trobat joyes dignes de fer un llibre. Pero es sobre tot llegint als historiadors que han fet possible l’acostament de l’historia als propis pobles, i buscant en registres i archius, a on he pogut descobrir com sotilment des de les fulles de mes d’una revista de festes, s’ha intentat, i conseguit en molts casos, minar l’opinio de tot el poble. Per mig de l’engany i de la doble condicio: “cientific- analfabet”. Condicio que es gasta de forma massa contundent i massa comu des de fa ya alguns anys, i que realment com dia un tio meu, “es en els burros en qui deurieu de confiar, ya que ells han dut i mantingut fins hui tot lo que teniu. Ya vorem fins a quan vos dura a vosatros l’herencia gracies a totes eixes innovacions, que no son vostres, i que busquen sempre atres fins i atres cominencies“.

A voltes, i per a contar en els llibres de festes l’historia d’un poble es recorre a la documentacio, i es aci a on l’autor massa voltes aprofita per a colar les seues cominencies, puix de la mateixa forma que passa en la transcripcio del Tirant, en certa plana de l’enfilat, es recorre a la copia d’esta d’atres fonts o inclus en moltes ocasions a transcriure de forma propia eixos documents. Estes practiques, moltes voltes son fruit d’erros gramaticals, i realment en moltes ocasions, i degut a la falta de mijos, son deguts a erros antics. Pero quan estos erros s’apliquen continuadament i s’afig sobre ells el fet d’haver segut trets de fonts originals, puix u pensa que en eixos casos que la dita manipulacio ha fet acte de presencia. Puix els originals son prou contundents.

Per a començar vullc deixar molt clar que el fet d’escriure este articul no es ningun acte de venjança, ni per tindre cap enfrontament en eixos escritors, ni per cap atra cosa que no siga soles el mostrar ad eixos propis autors, que moltes voltes, quan busquem i escrivim en els mijos, tenim en nostres mans un poder ilicit, que gastat de forma imprudent, en molts dels casos pot tornar-se en nostra contra, i en innumerables ocasions, pot donar-nos cert poder, pero edificat dalt d’un castellet d’arena a la vora de la plaja en ple mig dia, quan torna a pujar la marea.

Accedint als llibres de festes, nos trobem habitualment en ells escrits que pretenen reforçar les toponimies dels propis pobles. Toponimies estes, evolutives i que en la majoria dels casos no son mes que frut de la vida i lluita d’un poble orgullos del seu nom i de sa llengua. Aixina principalment, al referir-se al pobles del “Marquesat”, especialment en els llibres de festes d’Alfarp i Llombay, els pseudohistoriadors (en molts casos en titul), escriuen estos toponims basant-se en falsos postulats, que res tenen  que vore en el poble i en sa historia. Per a entrar en materia, i per a demostrar realment l’arrelament dels noms, només tenim que buscar, com han fet ells, els documents i actes pels quals s’han regit els propis pobles.

Aixina, revisant en l’historia d’Alfarp, que curiosament apareix en el Llibre del repartiment, trobem com en eixos escrits, expedits pel propi rei aragones, escriu…”Petrus de Monteacuto alqueriam de Alarp, que est i valle de alcala, cum furis et molendinis. Ninis iulii anno mil CCXXX huyt” Pero quan mirem en els “estudis” fets en el llibre de festes, trobem que “Alfarb apareix en el llibre del repartiment com a alqueriam de Alarb“. Be, vostes mateix.només n’hi ha que llegir el Llibre del Repartiment.

Mes tart seguint en la tradicio, trobem la venda feta per Pere del Ceremonios (IV rei d’Arago, i II de Valéncia) de “Alfharp“a Perico de Centelles “Pericono de Scintillies et heredibus ac successoribus vestris“,al poc d’acabar la guerra en Castella, mes coneguda com la dels dos Peres (ARV). Pero clar, aço passaria el 14 de Giner de 1348, soles uns mesos ans de l’entrada dels unionistes en Alfarp, senyera alçada de peu, o “host Real Senyera alçada un dia del mes de octubre del any mill CCCXL huyt” segons el  document que demostra els “feyts“, podem llegir que “diu e declara que entre les altres persones que no volgueren esser de la dita unio ne estar o obeir los actes de aquella ne jurar aquella fon lo dit noble Pero de Centelles e les persones habitants en lo dit loch de Alfarp e deius scrites“, citat per Vicent Bisbal del Valle en Los Borja y la Baronia de Llombay.

Pero clar, sempre no anava a ser aixina, i podem seguir buscant a vore quin es el document clau en que apareix eixa suposta B. B que apareix en documents en Llati del sigle XVI (com la famosa bula del Papa Pau III), pero que clar no apareix en cap document signat pels “scribes” ni notaris, els quals segons confirma el propi Colomines, “en sa majoria aragonesos, transcrivien en els documents els noms tal i com els pronunciava el propi poble”. Com podria tambe demostrar atre document que tambe he buscat, gracies de nou a incloure’l Vicent Bisbal del Valle en La Baronia i el Marquesat de Llombay, en la ARV ( Prot notarials. Signatura 1793:1738:6) que datat a 3 de maig de 1508, nos parla d’una rinya i apareixen “Abrahim Çaley y Faat Çaley  fill de aquell, moros del Lloch de Alfarp, Foya de la Vila de Llombay, de una part; e Alii Marna e Asniet Marna, germans e fills de Sahat Marna, moros del dit Lloch de Alfarp, de part altra

Pero clar, quan u busca provar lo contrari, sol recorrer a papers oficials, i com en el cas anterior (el del Papa de 1540) en atres llengues, i aci precisament es a on apareixen les confrontacions, ya que segons ells la castellanisacio fon la culpable de molts mals, i clar tota la culpa la te Felip V i el seu famos 1707, que mes d’u d’ells du tatuat en la front. Pero l’historia te coses molt curioses, i es que una volta acabades les Germanies, tota la documentacio que circula pel nostre Regne, ya està escrita practicament en castellà, i es aixina com molts dels documents que hui s’ensenyen com a propis no son mes que traduccions del llati o del propi castellà, i encara que el 6 de setembre de 1587 podem llegir el nom de “Francesc JohanTurexi” i “Vicent Turexi … del Lloch de Alfarp“, es a partir del 1600 quan ya comencen a apareixer els documents escrits en castellà. Com en llati i castellà apareix la propia Carta pobla del “Lugar de Alfarbe“, que inclus en atres documents he pogut llegir com a Alfarve. Carta pobla, ademes que me resultà molt dificil de trobar, puix no apareix en els discs durs del ARV, i vaig tindre que revisar les dades que tenia per a trobar-lo en un manoll de documents de 1800.

El restant es de sobra sabut, els alfarbins, poc a poc tornaren a conseguir que es respectara el seu nom, conseguint inclus que per fi, fins i tot en castellà, Alfarp fora el nom del poble, pero clar, tingueren que vindre temps nous, i moments en que tornara a renaixer l’alienanisme, i una atra regio tornara a decidir com es deu d’escriure el nom del poble, perque clar, com els burros son els burros, els “seudocientifics” son els que tenen que decidir per ells.

En quant a Llombay, les coses no han anat millor, puix tambe des de 1973 i promogut pels de sempre, la pretensio d’eliminar la Y ha segut com una obsessio per als “seudollingüistes”, i aixo, que, segons Vicent Bisbal del Valle, en el seu llibre Los Borja y la baronía de Llombay, pagina 192, deixa ben clar, que “ De los centenares de manuscritos que han pasado por mis manos en mis investigaciones, sólo dos autores emplean la grafía Lombai: José Teixidor y Joseph Gil y Ferrer, (…) ambos en el siglo XVIII. En todos los demás manuscritosconsta Lombay o bien Llombay.” Dic yo, deixe als llectors que adquirixquen el llibre, ya que no te desperdici, i si tenen algun dubte o volen que los facilite algun dels documents desl quals disponc, soles tenen que dir-ho. Al final l’Historia sempre ix i la veritat mos perseguix.En quant a les meues conclusions me les guarde, qui sap algun si dia li dedique l’articul que es mereix.

Ah, per cert, no volia abandonar este recorregut dels toponims i dels llibrets de festes, sense deixar un recadet de certa foto apareguda en un llibret de festes, concretament el de 2009.

Segons he pogut concloure, preguntant, aixo si a erudits i sobre tot gracies a un bon germà que es ficà en contacte en un afamat estudios de l’arap antic, la grafia ال تارئب  no correspon en cap moment al toponim Alfarp, ni a Alkharb (lloc assolat per una guerra o invasio), si no que mes be es referix a ال ارئب  Al Tarip (el que colpeja, o millor dit l’agressor). Lo mes curios de tot, es que eixa escritura no sol apareixer mai solta, ya que com a tal no te massa sentit; si no que sol apareixer unida al restant d’una frase. Podrien aprofitar ara que estan restaurant el castell per a vore si troben el restant, igual en pedres proximes o, com en molts atres llocs, en pedres que formen part de la muralla o dels voltants. Seria curios i gratificant poder llegir la frase sancera, ¿no creeu?

En fi, que passeu unes bones festes. Enguany per desgracia tampoc podre estar ahi, pero vos sentire des d’Aledua,¡¡puix encara seguixc aci!!

Fonts:

  • MANUEL ARDIT LUCAS Creixement econòmic i conflicte social. La foia de Llombai entre els segles XIII i XIX.
  • VICENT BISBAL DEL VALLE. Los Borja y la baronía de Llombay.
  • VICENT BISBAL DEL VALLELa Baronia i el Marquesat de Llombay.
  • ARCHIU DEL REGNE DE VALENCIA.
  • lLIBRE DEL REPARTIMENT.
  • LLIBRES DE FESTES D’ALFARP I LLOMBAY, des del 1982.

							
Publicat dins de Aledua, Alfarp, identitat, Llombay, mentires, negacionisme | Deixa un comentari