La Terra es plana

La veritat, lo que pareix un simple enunciat era des del principi dels temps mes que una teoria un dogma.
La primera volta que apareix documentat esta teoria, va ser en la mitologia Caldea, a on se representava la terra com un pla dins d’una esfera a on estaven representades tambe el mar al voltant, el cel dalt i l’inframon per baix (com en la foto).
Esta teoria va ser ya rectificada pels Grecs, i aixina ya Pitagoras defenia una terra redona, igual va fer Aristoteles. Eratostenes inclus la va medir.
Ya en el sigle I Lucrecio se va opondre al concepte redo, tornant a defendre el de la Terra Plana, pero Plini el Vell en Naturalis Historia defen y documenta ademes el concepte contrari, assegurant que tot lo Mon defen que la terra es redona. Inclus en el sigle II Ptolomeo ho argumenta. I molts mes fins l’arribada de Iglesia.
Sant Agusti de Hipona rebuja esta idea, tambe Ciril de Jerusalem , Joan Crisostomo, Inclus Severià bisbe de Gavala definix aixina “La Terra es plana, i el Sol no passa per baix d’ell durant la nit, si no que viaja per mig de les zones del Nort, com si estiguera amagat per un mur”.
Durant l’Edat Mija, canviaren les coses, Boezio, Isidor de Sevilla… defengueren el concepte redo, pero l’iglesia carregà contra Virgili de Salzburgo al que inclus arriba a intentar escombregar per professar contra la religio, pero va ser perdonat.
Despres vindrien els islamistes, i en despres l’italià Tomas de Aquino, i aixina molts mes, fins arribar a Ferran de Magallanes i Sebastia El Cano que foren els primers en pegar la volta al Mon, bo el segon, pero l’expedicio anava a nom del primer, encara que no l’acabara.

Aço que vos he esposat, es mes o manco l’historia d’una teoria que va ser dogma, i per la que va morir inclus molta gent, pero la veritat te un cami, i com sempre esta sól eixir a la llum i mostrar-se com es.

Com eixe dogma hui circula pel nostre territori una mentira minuciosament elaborada en Catalunya i que ha segut denunciada i provada per molts i molt documentats valencians, pero que desgraciadament i gracies a forces tant externes com internes estes denuncies son censurades en benefici de la mentira i la manipulacio. Pero recordem que tambe hi hagueren victimes per culpa de la Terra. ¿Per que no anaven a haver-les per culpa de la llengua i sobre tot sabent el negoci que du?

Com tots sabem, en les primeries del nostre Regne com a Regne independent dins de la Corona d’Arago, començaren a brollar per tots els llocs les enveges, i mes encara les ganes d’alguns de posseir el mando d’este, pero lo que de forma mes espectacular retornà en ell van ser les arts, depreses dels antepassats, i en elles el Comerç, ficant a Valencia en un lloc aventajat en respecte als atres llocs de la Corona.
Pero pese a qui pese, ya en eixe moment la nostra llengua se diferenciava de la catalana lo suficient com per a que inclus existixca el següent document firmat en Alacant en el 1270 “ … si be eren bracelonins els torogants, deu tenirse present l’influencia del notari, qui era valencià “. Esta frase sempre m’ha agradat. ¿Com s’explica que el notari fora valencià si els dogmes pancatalanistes diuen que tots els habitants del Regne van ser expulsats o fets esclaus? N’hi havien notaris… es curios, ¿no?

Per atra part tenim el comentari expositiu del ‘Liber amici et amati’, escrit en llati, originari de Ramon Llull, que es troba en el foli 34v del manuscrit ‘N. 250. sup’ de la Biblioteca Ambrosiana de Milà, rescatat fa poc pel mestre Agusti Galbis, diu: “Ista expositio excerpta fuit ex magno volumine in lingua valentina composito per quemdam discipulum Raymundi. Inceptum Valentie mense decembris et finito mense Martii anni 1335. Laus Deo”. Que vol dir en valencià:“Esta exposicio fon treta d’un gran volum compost en llengua valenciana per un cert discipul de Ramon (Llull). Escomençat en Valencia el mes de decembre i acabat el mes de març de 1335. Deu siga lloat”. Este llibre, publicat en Valencia, i en valencià com podem comprovar, ve a ser frut de l’escola Lluliana valenciana creada segurament despres de la mort del mestre (1316), que capitanejada per Pere Rosell fon atacada i perseguida per l’inquisidor catala Nicolau Eimeric
I aixina ya en un jui fet en la Mallorca, del gran Mestre Ramon Llull , i datat en 1346 i que a la mare de l’acusat, li diuen Sibila, era natural d’Orihuela, i parlava Valencianesch. O siga, que en Mallorca opinen que parla en Valencià, no en atra llengua.
Pero aixo no es tot, en 1395, Fra Antoni Canals , escritor, gramatic, filosof, teolec i frare en el seu Valerio Maximo,diu en el prolec-dedicatoria, fol. 4 “Tret del llati en nostra vulgada lengua materna Valenciana aixi breu com he pogut jatssessia que altres l´agen tret en lenga cathalana“. Crec que esta diferenciacio es prou clara ¿no?.
En l’acta notarial del famos Compromis de Casp datada el 6 de Juny de 1412, podem llegir “Consimilem literam idem domini depurati expedire mandrunt, in ydiomate valentino, parlamento generali Regni Valentiae…”. Suponc que els demes Regnes i Comtats de la Corona d’Arago tenien prou clar quin era el nom de la llengua que parlaven en lo nostre Regne, i sa diferencia, per que de no ser aixina, hagueren dit catala per a tots i punt, ¿no?
En 1497 Francesc Eiximenis, franciscà i natural de Girona, en el final del proemi de l’Art del bon morir diu “… he deliberat traure’l segons la possibilitat del meu pobre entendre en llengua valenciana e manifest estil“, no se si me seguiu, pero crec que en Girona Eiximenis sabia prou be quina llengua se parlava, es mes, en 15o7 en Sacala Dei podem llegir “Libre intitulat Scala Dei ordenat per lo reverent mestre FranceschEximenes, mestre en Sacra Theologia, del orde dels frares menors, novament traduit de lemosi ennostra lengua vulgar valenciana, util y molt profitos per a contemplar les coses divines com a nota dir que en 1832 Bonabentura Arribau en sa Oda a la Patria li diu a sa llengua (catalana) llemosi, ¿o se referiria Eiximenis a la llengua natual de Limoges en la regio de Limousin al Centre-Oest de França ?
Seguim, en 1521 tindriem a Joan Bonlabi que traduïx el Blanquerna i el Llibre d’Oracions de Ramon Llull “…Hordenat per lo illuminat doctor y martyr mestre Ramon Lull. Traduit y corregit ara novament dels primers originals y estampat en llengua valenciana…segons me pregua me prengues yo lo carrech, coneixent-me affectat a la sciencia de aquell en que noy sia docte, ni menys llimat en dita lengua, com sia a mi pegria y strangera…” o siga dos torts d’un tir, reconeix que Ramon Llull no escriu en la mateixa llengua i damunt declara el valencià com a llengua desconeguda i estrangera.
Pero ¿que me contarieu si tambe tinguerem el comentari d’un monge de Montserrat diferenciant-les?, puix en 1522 al traduir Vita Christi de sant Bonaventura podem llegir “He desliberat arromançar lo present libre, puix veig que fins aci, en la nostra catalana lengua no es esta transladada, y acabat que lo Cartuxa se tropia entre nosaltres en lengua valenciana“.
Inclus en Castella en Diálogo de la lengua encara que escrita en Napoles en 1536 per Juan de Valdés, va ser publicada en 1736 per Gregori Mayans, diu en la pagina 139 : “ya que el fundamento de la lengua castellana es la latina, resta que nos digáis de dónde vino y tuvo principio que en España se hablasen quatro maneras de lenguas que oy , se hablan: como la catalana, la valenciana, la portuguesa y la vizcaína“.Pero en 1561 Onofre Almudever ya mos advertix sobre el perill “Si no foreu ingrats a la llet que haveu mamat i a la Patria on sou naixcuts, no deixarieu que als vostres classics valencians els catalans se’ls vullgueren aplicar….Y que aço sia veritat provas entre les altres ab les obres de aquell vostre Exelentissim poeta y estrenu cavaller mossen Ausias March, que essent natural de Valencia, los Cathalans lo san volgut aplicar y los castellans han treballat de entendrel, fenlo en achademies publiques llegir. Y com a estos que dit tinc nols sia natural axi per la carencia de la força de la llengua, com per la varietat dels enteniments ” en lo seu prolec de Lo proces de les olives.
Pero es que aci comencen els intents de engolir la nostra llengua, tant per part de Catalans com de Castellans.Aixina en 1604 el gramatic Bartolomé Jiménez Patón, en l’obra escrita en Toledo, Elocuencia española en arte escriu “Y así entre los griegosdecimos haber cinco maneras de lengua con diferentes dialectos, que son la lengua ática, jónica,dórica, aeólica y común. Y en España hay otras cinco, que son la valenciana, asturiana, gallega,portuguesa; las cuales se han derivado desta nuestra quinta, o principal y primaria, originariaespañola, diferente de la cantabria“. Esta obra me la va mostrar fa uns dies el meu germa Adlerta.
Ad ell li seguirien alguns atres, inclus molt despres ya en el sigle passat se seguia associant al Castellà un supost dialecte Valencià.
Aixina ho demostren molts diccionaris castellans, encara que en el el primer que va fer la RAE datat en 1780 mostrava per al valencià “lengua española diferente el castellano“, podem vore com poc despres canviaria la definicio a primeries del passat sigle com a “dialecto de los Valencianos“(com feya constatar Bartolome Jiménez i tants mes). Definicio que no va canviar fins despres de l’arribada del pare Fullana a la RAE, encara que no va ser public fins a que se publicara en 1959 concretament en el
Bolletí de la Real Academia Espanyola, Tom XXXIX.-Quadern CLVIII, setembre-decembre 1959, pag.494 que diu aixina ” Y no está exenta de alcance político la rectificación que se ha hecho en las definiciones del catalán, valenciano, mallorquín y balear, con el fin de ajustarlas a las exigencias de la lingüística moderna, dando de paso espontánea satisfacción a los naturales de las respectivas regiones. Del valenciano, por ejemplo, se decía “dialecto de los valencianos”. Ahora se le reconoce categoría de lengua y se añade que es la hablada por parte del antiguo Reino de Valencia.” Pero que casualment tambe parla del catala. ¿Voleu vore lo que diu? “lengua vernácula romance hablada en Catalunya y en otros territorios de la antigua Corona de Aragón.”
Aixina ho arrepleguen tots els diccionaris : Valenciano, na…II m. Ling. Lengua romance vernácula que se habla en la mayor parte del Reino de Valencia. (Acad.). (Diccionario Enciclopédico Abreviado Espasa-Calpe, S.A. Madrid, 1965. Pág. 1459 del Apéndice 1). O: Lengua hablada en la mayor parte del antiguo Reino de Valencia.- ACAD. (Diccionario Everest Cúpula. León, 1967, pág. 1438. Enciclopedia Universal Sopena, Tomo 8º. Edt. Ramón Sopena S. A., Barcelona 1968, pág. 8879. Nuevo Diccionario Ilustrado Sopena, Barcelona, 1971, pág. 997).
Clar està fins a que en 1975 i ratificat en 1980 una Comissio Administrativa (de la qual molts dels seus membres preguntats uns anys despres van contestar que no va ser realment una opinio encertada) canviara la definicio com a “dialecto del catalán” que mes tart a partir de 1988 i fins a 1991 se intentara difuminar per a canviar esta definicio de forma que no fora rebujada pel poble valencià quedant com a: Variedad del catalán, que se usa en gran parte del antiguo Reino de Valencia y se siente allí comúnmente como lengua propia
Davant les protestes del poble valencià, i sobre tot en resposta al Colectiu Valldura el 3 de juny de 1991, el membre numerari de la RAE Rafael Alvarado va escriure una carta de resposta en nom de la RAE, en que constatava sobre tot:” No es competencia de esta Real Academia Española dictaminar sobre cuastiones ajenas a la lengua española o castellana” ademés de que “el diccionario recoge lo que pudiera ser considerada opinión oficial de la Academia y sus definiciones voces oficiales de la Academia, mientras el Pleno académico no modifique una voz determinada” .
¿I per que una simple Comissio Administrativa va ser prou per a canviar, desvirtuant i falsejant la que en 1959 feu el Ple academic? ¿Inquisicio?

I es que estos academics, que pareix viuen en una bambolla fora de tot lo que los rodeja i solen opinar sobre molts temes a la llaugera, reconeixent mes tart que per a fer-ho es convenient un estudi complet de la materia (cosa que ells no feren ni en 1975, ni en 1980, ni en 1988-1991) soles tenen que acodir a les senyes que los mostren els diccionaris espanyols ¿qui ho diria, si fins en una definicio esporadica se poden trobar raonaments sincers :Zanahoria. (del m. or. que azanoria; en valenciano safanoria). […] fig. y fam. Amér. En la República Argentina, sujeto simple, bobo. José Alemany y Bolufer. Diccionario de la Lengua Española, Barcelona, 1917. Pareix que en 1917, teniem prou clar quina era la llengua valenciana, lo que no entenc es per que si estava escrit en Catalunya no tenia sa veu en catala ¿encara no ho tindria clar Fabra o es que tambe se dia com en castellà?

En fi, per a tots aquells que seguixen creen que la terra es plana i seguixen carregant contra mosatros intentant inclus escombregar-nos de tot cientifisme. Especialment a la senyora Carmen Caffarel (directora de l’Institut Cervantes que assegura que el valencià no es una llengua), i a la AVLLc que encara seguix jugant al despiste ficant senyes que en ningun cas diuen que en Valencia se parle ho s’haja parlat en catala (com es el cas del famos dictamen), los deixe unes paraules del sempre recordat polisemic i que fica nom a l’Institut ans nomenat Miguel de Cervantes i Savedra que en l’obra de Persiles i Segismunda mos diu “La valenciana, graciosa lengua, con quien sólo la portuguesa puede competiren ser dulce y agradableMentres per a referir-se al catala, o millor dit per a referir-se a la llengua d’estos (ya que no menciona el catala en ningun dels seus treballs), diu “lengua gascona i malsonante” (a on gascona be pot significar que ha vingut o es filla de “le France” o que com a gasso o terros de terra no servix per a res).

En fi, espere com els estudiadors i exploradors antics, busquem la veritat i no mos deixem marejar per la nova inquisicio catalana hereua de Nicolau Eimeric i famolenca d’una historia i una llengua que no ha segut mai seuaI com no, espere tambe que la nova Consellera de Cultura, Turisme i Deport, Lola Johnson no mos venga al millor postor, i reconega d’una volta per totes la no catalanitat del valencià. Donant-mos per fi l’absolucio Cultural que mos han denegat.
¿O acabarem en la foguera?
Qui sap, per lo manco que no mos silencien.

Advertisements

Quant a Jose

Naixcut en Valencia, vaig ser criat en dos pobles dels que soles he arreplegat lo bo, encara que lo mal ha segut, per desgracia, lo que mes m'ha marcat. Done gracies als meus enemics, per que d'ells he deprés a rectificar els meus errors.
Aquesta entrada ha esta publicada en cultura valenciana, diferencia valencià catala, falsetats, identitat, mentires. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s