Pensat i Fet

Hui ha segut la primera mascletada, i com a tal, hui se pot dir que ya estem en falles. Encara que fora el dumenge quan se va fer oficialment la Cridada. Aixina es que per ad eixos fallers i especialment per a tota Valencia vos presenten el següent articul.
Enguany l’Ajuntament de Valencia ha decidit dedicar sa Falla municipal a homenajar a la revista Fallera per excelencia Pensat i Fet. Fet que d’es de aci aplaudim puix ningu com ella per a poder vore l’historia de nostra festa i d’algunes atres com ella, vista des de els diferents punts socials i politics. Una bona mostra seria que el seu fundador, Vicent Esteve Victoria, fon fusilat pel front Republicà durant la Guerra Civil, per ser conservador (o de dretes). Junt a la llista d’escritors que encara que foren de l’atre “bando” se’ls deixava participar en les pagines de la revista. Revista ademes que tambe eixia per a commemorar les festes de Sant Vicent, la Coronacio de la Mare de Deu i la Fira de Juliol.
Pero esta decisio presa per l’Ajuntament de Valencia no ha agradat a molts, que desconeixedors de tota sa historia, soles han pogut accedir ad ella en els ultims anys, despres que el Tito Eli la registrara al seu nom.
Pero… ¿Com passà aço?, ¿Que ha segut esta revista per al mon faller i per a Valencia en especial fins a 1972 (data en que va morir)? i ¿Quina es la direccio que va adoptar la revista des de 1995 (quan va caure en mans d’Eli)? seran les qüestions que intentare respondre en este articul.
En una epoca en que qualsevol s’ajuntava en uns pocs amics per a burlar-se de qui fora (politics, veïns, situacions…) fundant aixina una societat humoristica, en tall de divertir-se i divertir al veïnat fent actuacions. Tres amics, grans amants de Valencia se juntaren per a crear-ne una, pero lo que realment anaven a fer es crear una revista diferent. I aixina, Josep Maria Esteve Victoria, poeta; Francesc Ramil, pintor i dibuixant i Ricart Sanmartin poeta conseguiren contagiar esta idea en els seus amics, fent que a principis de març de 1912, Valencia apareguera coberta de panflets a on ficava aço : Pensat y Fet En la festa de les Falles.
Aço seria el seu naiximent per a que uns pocs dies despres, apareguera pels carrers del Cap i Casal el primer numero de la revista Pensat y Fet en portada de Manuel Sigüenza reproduint en purpurina l’estandart que la revista anava a regalar a la falla mes ingeniosa i els esbossos de es 28 falles que es plantaren aquell any.
Ademes en sa interior mos donava la benvinguda un Al obrir el llibre… que com tota la revista estava escrit completament en Llengua Valenciana, com diria en 1936 Nicolau Primitiu : “Pera a dirigir-se al public valencià amant instintiu de la seua dignitat nacional“. I va contar ya des del seu principi en les colaboracions de Maximilià Thous, Santiago Rusiñol, Vicent Burguet, Severino Gustavino Roba, J.J. Senent, Antoni de Codón, Eduart Abarca, Bernat Morales Sanmartín, Eduart López Chavarri, Faust Hernàndez Casajuana, Josep Maria Bayarri i molts atres que ya eren o passarien a ser destacades personalitats lliteraries valencianes.
Pero com hem dit, Pensat i Fet no soles es publicaria per a les falles, si no per a totes les festes del Cap i casal, estant present en les festes de Sant Vicent, la Coronacio de la Mare de Deu i en la fira de Juliol, i prova d’aixo, va ser el seu numero 6, dedicat als altars de Sant Vicent, a on apareix un representant un milacre en la Real Senyera, fotografiat en l’Altar del Pilar que escenificava aquell mateix any el milacre titulat “La senyera de Valensia“a on ya classificava a la Senyera con a gloriosisima i famosisima. Per no contar en un articul sobre l’historia dels altars i un atre sobre l’historia dels milacres.
Pero no soles este especial de Sant Vicent aniria ple d’historia, puix des del seu primer numero, ya apareix la Cronica documentada de l’historia de la falla, escrit pel mateix Josep Maria Esteve Victoria. Al que li seguirien l’any següent un Orige de les falles escrit per Lluis Cebrian, i l’any següent atre de Josep Martinez Aloy, i aixina fins a casi l’ultim numero, si no en totes, en casi totes les publicacions apareixia un document sobre l’historia, tant en Fira, Falles, Mare de Deu i Milacres de Sant Vicent, com forme corresponia a la publicacio.
I es que els seus membres s’enorgullien de ser i sentir-se valencians, al igual que lliterats que participarien en ells durant els primers anys Lluís Cebrian Mezquita, Jacint Maria Mustieles, Lleopolt Trénor, Teodor Llorente i Falcó, Martínez Aloy, el Baró d’Alcalalí, Martínez Ferrando, i molts més al igual que els artistes que pintaren les seues portades : Ramil, Pinazo, Josep i Marià Benlliure, Artur Ballester, Dubon, Rigoberto Soler, Barreira, Vercher, Mongrell, Fillol, Canet, Segrelles, Stolz, Tusset i molts atres.
Pero un atre fet, diferenciaria ad esta revista de les demes, un fet que va tindre lloc de forma casual, com contà en son temps Enric Soler i Godes, quan en plena campanya de 1916, Ricart Sanmartin, veent l’esbos de la falla dels carrers Garcia-Padilla, que tractava sobre el trasllat de lloc del Monument al pintor Ribera, fent gala d’eixa facilitat per al vers improvisat, tan valenciana, i que tant s’ha perdut ultimament, va dir:
– I diu Ribera: “¿Qué es esto?
Pa posar atre quiosco
me lleven a mi del puesto.”
(Ho podem vore en el mig a la dreta)
Naixent aixina la costum i diferencia en quant a atres revistes de fer en vers en forma de tercets, l’explicacio de cada falla, baix l’esbos del monument. Costum que es mantindria fins al seu ultim numero de 1972.
Pero no seria l’unic canvi en la revista en 1916, puix tambe en eixe numero aparegue la auca (costum valenciana, que consistix en un full a on apareixen varies caselles dibuixades, representant una historieta; i que es complementa en uns versos escrits baix cada vinyeta que expliquen el seu contingut) canvi que copiarien moltes atres revistes i que com en el cas del tercet, tambe acompanyaria la revist fins a 1972.
No es cert del tot que en 1917, s’entregara l’ultim estandart a la falla en mes ingeni, i en el seu lloc publicaria els itineraris per a poder vore totes les falles. Puix en 1918, apareix com excusa que no s’havia publicat, pero per haver-se estropejat el gravat. I en 1919, ya no se va donar. Pero se va compensar donant en 1920 a l’Alcalde Marques de Sotelo, del titul de Faller Major, un numero el de 1920 que començava en un La Filosofia de les falles de Josep Sanchis Sivera que va ser molt aplaudit eixe any.
Ademes, en 1926, la Comisio de Festes, de l’ajuntament de Valencia, va convocar un Concurs Lliterari en les diverses modalitats de poesia, narracio i conte. A lo que Navarro Cabanes des de les pagines del Pensat i Fet va respondre reconeixent la bona intencio de l’Ajuntament, pero criticant este concurs, puix les falles ya tenien “la seua lliteratura impresa fa setanta anys“. Reconeixent que els premis, deurien d’anar dirigits als llibrets (com ho feya des de 1903 Lo Rat Penat), que “per regla general son prou chabacans (els llibrets, no els premis)” . I que este fet provocaria que “a l’auloreta d’aquelles pesetes acudirien els bons poetes valencians, eixos inspirats rimadors qu’enlairen la llengua, pero als qu’els falten sempre vint aguiletes per a completar la peseta“. Una llastima que desoint lo escrit en estes pagines per “Jusep” l’ajuntament haja posat en marcha el concurs premiant mes la portada, el volum i la cataslanisacio dels llibrets que com seguix fent Lo Rat Penat el contingut, la valencianitat i sobre tot les rimes i satires dels llibrets de falles, lo que està provocant en certa forma, l’arraconament dels nostres millors poetes.
Durant la Guerra Civil, foren molt poques les falles que es plantaren 1936, i en elles les revistes i els llibrets feren un paro, clar. Pero un atre fet marcaria la revista, com ya hem dit ans, puix el fusilament de Josep Esteve per part dels Republicans, deixaria la revista en mans de Ricart i Francesc. Reapareixent puntualment en 1940 en un emotiu homenage a Josep Esteve i ple de texts que otorgaven un evident recolzament al nou regim.
En 1945, passà un fet curios. El censor va exigir als editors que no mes foren escrits en valencià els versos, escrivint en castellà tot lo demes. Ricart Sanmarti, sempre tant ocorrent va tindre la brillant idea de fer tot el numero en vers, burlant d’esta manera la censura, pero fent que l’any següent el censor obligara a que un tant per cent de la publicacio tinguera que apareixer escrita en castellà. Un fet, que va provocar que eixe any, 1946, la revista no eixira. Reapareguent novament en 1947 en part gracies a la mediacio de Lo Rat Penat, i a l’orige majoritariament conservador (de dretes) dels promotors de la revista.
Durant esta segona etapa i fins a 1972, la revista tambe es va rodejar del millors intelectuals d’aquells temps, sense importar el costat en el que estaven, reunint aixina a Xavier Casp, Miquel Adlert, Gayano Lluch, Marti Dominguez, Hernandez Casajuana, Jose Ombuena, Almela i Vives, Manuel Gonzalez Martí, Maximilia Thous Llorens, Nicolau Primitiu, Vicent Vidal Corella, Enric Taulet, Anfós Ramon, Josep Rodrigo Alamar, Lluis Guarner, Beatriu Civera, Lopez Sancho, Lluis Guarner, Joan Fuster, Carles Salvador, Antoni Igual i Ubeda, Enric Soler, Maximilia Thous Orts, Francesc Ferrer Pastor, Ricart Blasco, Vicent Ventura, Manuel Sanchis Guarner, i molts mes. Aixina com se van recuperar escrits antics de Constanti Llombart i Esteve Victoria.
Una llastima, que en 1972 i degut a l’introduccio de fotos i esbossos a color, debilitaren la qualitat dels articuls. i esta va ser la rao que propicia la decisio de Ricart Sanmartin de cessar la publicacio de la revista. Puix la qualitat estilistica dels seus texts i els classics esbossos en blanc i negre ya no podien competir en en els dissenys a tot color. Com tampoc la seua chicoteta editorial en les noves i grans editorials que acabaven d’apareixer.
He pogut llegir moltes voltes, citat pel pancatalanisme que “El Pensat i Fet fue ante todo un simbolo de la convivencia de señas de identidad valencianas sin por ello negar la idea de la unidad lingüística y cultural” (Carta del Editor. Pensat i Fet. nova edicio. 1995) A lo que afig per a demostrar-ho que va ser redactat en les normes del 32 des de els anys 40. A lo que yo afigc que si be aixo pareix en 1940, no pareix lo mateix en 1943 a on encara se pot comprovar el marsen el titul de la portada. Puix, encara que si es cert, que a partir de la seua reaparicio del 1947 apareix un considerable aument dels escrits en normativa Fabriana o catalana, els defensors de les normes de consens del 14 i de les rectificades per Fullana, encara que firmaren les bases del 32, seguiren gastant en les seues publicacions, inlcus en el Pensat i fet les normes valencianes (que hui se coneixerien com les del Puix), rebujant les catalanes postFabrines. N’hi havent entre ells gent de la talla de Andrés Piles Ibars, Eduardo López Cahavarri, Lluis Tramolleres, Ferrando Martínez, Gayano Lluch, Maximilià Thous, Teodoro Llorente Falcó, Andreu Ivars Cardona i més tart Almela i Vives, Nicolau Primitiu, Igual Ubeda, etc.
De totes formes, com be afirmava Miquel Adlert en el seu En defensa de la Lengua Valencana, “molts foren els que escrigueren en estes normes creent-les valencianes, per que en ningun moment desconfiarem de Carles Salvador ni de ningun dels que en elles mos ensenyaren“, per lo que este no deu de ser un fet tant clar de la catalanitat de la revista, ni de la catalanitat de cap entitat.
Ademes, en esta Carta del editor, apareixen destacats certs articuls, com son l’editorial de 1940 “En aquest renaixer d’Espanya…“( que per cert comença dient que ” del Nort vingueren, en la creu de Sant Jordi al pit, les hosts victorioses de Jaume I i el nort, tambe, vingueren en la creu de Sant Jaume les hosts victorioses de Franco” aixina es que si voleu o agarreu) , ” Primaveral” de Carles Salvador en 1954, “Les dues maneres de sentir-se valencià” per Ismael Roselló en 1960, “La llengua Valenciana” de Nicolau Primitiu en 1963, “Valencia i no llevant” de Josep Rosell en 1967, “Defensa de la llengua” d’Antoni Igual Ubeda en 1969, “Unitat: el foc patri del Reine de Valencia” de Ricart Sanmartin en 1970, “Pos si és una desgracia” poesia escrita per Ramon Andres Cabrelles en 1971. Totes elles, manco el primer que comparava a Franco en Jaume i per lliurar-nos de “l’enemic”(aço està de moda hui), i subralle este renglo tractaven i criticaven la prepotencia del castellà en front del valencià, ninguna tractava d’esta suposta unitat, es mes, en ninguna se nomena al català per a res. Bueno, per a ser realment fidel a la realitat, en 1970, Igual Ubeda en “Defensa de la llengua” parla de les dos llengües, distinguint de passada el valencià del català.
Com sempre el nou editor, el senyor Hernandez fa un joc de paraules interessat (sin por ello negar la idea de la unidad lingüística y cultural ). Clar que no, pero tampoc l’afirma, es mes, en el cas d’analisar correctament els seus texts, mos trobariem en que el mateix Ubeda desmentix l’afirmacio d’Hernandez.
Pero com se que aixina i tot molts no tindran encara del tot clar aço, podem llegir en Historia de las Fallas, editat per Levante EMV en 1990 “La temática de estas revistas (revistes falleres) era eminentemente fallera, y secundariamente valencianistas, si exceptuamos la famosa Pensat i Fet (que era mes valencianista inclus, que fallera)”.
I si encara no queda clar, dir que Eliseu Climent intentà per tots els mijos comprar els drets de la revista, sobre tots als fills de Santmartin, que se negaren en tot moment a vendre-li’ls per sa condicio pancatalanista. Mai per motius economics, puix ells mai gastaren la marca, si no per motius ideologics i sentimentals, no volien vore el treball de son pare reduït a una simple alabança de la llengua catalana, puix no era aixina.
Pero… circunstancies de la vida, i per desgracia per als fills i sobre tot per a Valencia, els drets de la marca caducaren en 1995, i un despiste d’estos, va ser aprofitat per Eliseu Climent per a fer-se en ells.
Es curios, que haja segut Eliseu i el seu grup, els que en els anys 60 i 70 criticaven les falles i nomenaven coents als fallers es convertien en els amos de la revista mes significativa de les falles.
I aixina ve ser com el dia de sa Nova presentacio, acodiren ad ella soles 23 dels mils de fallers tenint com a testic a Carme Benitez Perez, fallera de la Merce, que va tindre que eixir segons ella mateix: “per que no faltaren les velles cançonetes antifalleres i antivalencianes que estos mateix feren famoses en els anys 60 i 70“.
I es que el Mon faller i sobre tot el valencianisme mai podra perdonar ad estos traïdors que han fet i continuen fent lo que siga per vendre el nostre Regne i guanyar en aixo un bon grapat de billets.
Pero lo mes curios son els tituls i els temes que la nova revista oferix, borrant per complet els esbossos de les falles i dedicant este espai per a atres temes.
Aixina per eixemple en l’any 2.000 per eixemple tenim un “Salvem les falles” una critica ad este mon i als seus participants, pero sobre tot a les polemiques que genera esta activitat. Per no contar en un “Salvem el Cavanyal” a on resulten precisament els bons, els mateixos que no volien per ningun motiu fer res anys arrere per sanejar el barri i els seus carrers.
En 2002, trau una critica tan valenciana com criticar el pacte fet en el mon faller en que enguany no se puguen pegar foc a les Torres Bessones.
En l’any 2005 tenim que La revista “Pensat i Fet” aborda la relació entre Falles i escola i “La Traca” ironitza sobre l’AVL i l’America’s Cup en l’articul sobre “Escola i Falles“es fa un homenage “”fins i tot en aquelles escoles d”avantguarda, dirigides per mestres com Carles Salvador, que es resistien a unir-se a la celebració a causa de les seues connotacions polítiques i encotillades” tot un clamor pro falles, clar que si, ademes, de criticar l’America’s Cup, tenen una plana final del suplement Traca per a dedicar-lo de ple a alabar el recent aprovat “dictamen sobre l”entitat del valencià aprovat per l”AVL i al procés de reforma estatutària“.
En 2006 la revista critica “la”polèmica” ocorreguda el 1976 quan la revista catalana “Ajoblanco” va preparar un especial dedicat a la festa fallera la portada de la qual combinava imatges del món de la festa amb la cara de Karl Marx” recolzant a la revista i arribant inclus a tractar de atrassats als valencians.
Com a nota especial, dels 20.000 eixemplars de 2005 se passen a imprimir este any soles 15.000.
En 2008 el titular de la traca parla per si soles “Volem te ve tles. Pekín 2008” criticant les amenaces de tallar TeVEn0’3 per part del govern de Camps.
En fi, en 2009, va desapareixer del mercat, alegant crisis financiera internacional, tot un fracas del pancatalanisme que encara no s’ha donat conte que aci en Valencia les falles no volen mes intromissions vingudes del Nort.
El titular d’enguany suponc que tots el coneixem, per que suponc tambe que com atres ya el tindrien preparat des de fa un temps.Per que en quant a manipulacio…
Recorde fa uns anys quan a l’edifici principal de la darsena del Port de Valencia li ficaren Veles e Vents en reconeiximent de la poesia del gran entre els grans Ausias March, puix el Levante fent-se reso de la noticia, va felicitar al cantautor pancatalaniste Raimon, per que havien decidit ficar-li el nom d’una canço seua a l’edifici, a lo que Raimon en una entrevista, prou roïn per cert, va dir que ell sabia que al final Valencia reconeixeria sa llavor. I la reconeixem Raimon, la reconeixem. Pero preferim callar hui.
Espere que ara no passe i que la gent sapia reconeixer la llavor duta a terme per molts grans amants de Valencia. Com tambe espere que algun dia Eliseu deixe la marca o inclus la AELLVA, intente comprar una molt pareguda com L’Autentic Pensat i Fet i continue en eixa llavor que soles els seus membres saben fer, per que ells son realment els hereus de la satira, la poesia i la valencianitat reflectida en el Pensat i Fet antic i nostre.Com tambe espere de tot cor que fruïu tots d’unes maravelloses falles.

Vullc donar gracies a Nacio i a Ricart per deixar-me els Pensat i Fet antics, la veritat son una joya i els he tractat com si foren fills delicats meus. Moltes gracies.

Fonts:
Historia de las fallas.
Levante EMV. Alzira.1990.
De Nación Valenciana. Carles Recio. Valencia 1999.
Pensat i Fet. Edicions 1912-1972.
Pensat i Fet. Edicions 2000-2005
Advertisements

Quant a Jose

Naixcut en Valencia, vaig ser criat en dos pobles dels que soles he arreplegat lo bo, encara que lo mal ha segut, per desgracia, lo que mes m'ha marcat. Done gracies als meus enemics, per que d'ells he deprés a rectificar els meus errors.
Aquesta entrada ha esta publicada en cultura valenciana, falles, Pensat i Fet, valencianisme, valencianistes. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s