D’Albalat i en un parell de…COLLONS

Hui vos vaig a parlar d’una persona que segurament ningu conega. Un home que ha lluitat a mort per la llengua Valenciana. En fi, un home al que no assustava Pompeu, ni Carles Salvador, ni Fuster, ni Sanchis Guarner, ni el Tito Eli, ni tota la banda de falsos maulets que intentaren en mes d’una ocasio atentar contra ell.

Un home senzill, prudent i sobre tot cult, llicenciat en filologia valenciana, llicenciat en magisteri, diplomat en Llengua d’Oc i la seua dialectologia, te estudis de filosofia i en Suïssa( a on va treballar de traductor i va ajudar a molts valencians a trobar treball ) va estudiar Teologia. En fi una eminencia de les nostres terres que ademes ha segut mestre de Llengua Valenciana durant molts anys en Lo Rat Penat i en el GAV, a on va ser membre de la Seccio de Pedagogia junt a Joaquin Toran , Amparo Broseta (neboda del Manuel Broseta), Pere Aguilar (ex President del GAV) entre atres. Ademes de director dels cursos de llengua per a mestres i llicenciats, va dirigir la reedicio del Vocabulari de Fullana i el Diccionari de LLengua Valenciana que el GAV publicà en els anys 80 baix la presidencia de Pascual Martin Villalba. Va ser mestre particular de LLengua Valenciana de Juan Gª Sentandreu. Se va especialisar en les Normes del 32, al voltant de les quals mos donà varies conferencies. L’ultima obra que va publicar abans de caure molt malet va ser una reedicio comentada de “Les Trobes i LLaors a la Verge Maria“.Arribat ad este punt igual algu ya sap de qui parle, pero per als que no siga aixina me referixc al Mestre Emili Miedes i Bisbal.

Emili Miedes era un home senzill, al que no li molestava mai estar durant dos semanes treballant per a ajudar als demes, ni manco regalar molts anys d’investigacio i treball com va fer en un llibret que li regalà a la Cardona Vives, o inclus numeroses copies que va regalar a atres entitats.

Pero en fi, eixe era Emili Miedes, un gran valencianiste que no tenia res que amagar, i que no li importava fer favors, ni passar nits sense dormir per a acabar un articul per al diari, o per a juntar senyes per ad algu que li heu demanara. Per ad ell “aixo era per a lo que havia naixcut“.

Recorde molts articuls seus, que per malicia per a mi s’han esfumat sense saber a dia de hui a on buscar-los, en els que ficava a parir a tots els catalanistes recordant-los qui eren i que es lo que feyen.

Com a mostra mantinc en mon poder dos llibres d’Emili Miedes, a part de la reedicio que va fer de “Les Trobes en Lahors de la Verge Maria i Vocabulari elemental de la Llengua Valenciana, entre ells “ la catalanitat de les normes de Castello de la Plana de 1932” es un atre llibre seu i una gran mostra per a descriure com escrivia els seus articul, i com coneixia personalment als pancatalanistes i les seues obres. Aixina en este llibre, que dit siga es una bona aclaracio dels fets, recupera les cites sobre elles que va escriure Sanchis Guarner durant sa vida, pero ademes, fa una mencio especial a Carles Salvador (un dels primers i principals traïdors de la nostra llengua), qui va escriure en 1951 “Lliçons de Gramatica Valenciana en eixercicis practics” (que se tornaria a reeditar fins a la tercera volta en 1959), a qui el mateix Emili Miedes descriu com un personage que mantenia ya en 1929(segons demostren els escrits de l’epoca) relacions en l’esquerra catalana i del que ademes denuncia que “Carles Salvador fon mestre d´Escola Nacional, molts anys en Benassal -Castello de La Plana. No feu mai Estudis Superiors. Pels fruts els coneixereu, diu l´Evangeli…” . En fi, se pot dir mes alt, pero no mes clar. Ademes, li replicava que en una carta escrita per Angel Sánchez i Gozalbo, el 25 d´octubre de 1932 – dos mesos abans de l´Aplec castellonenc- on li referia l´establiment d´unes “regles ortografiques transaccionals” per als escrits lliteraris dels valencians, defenent no obstant les “Normes de l´Institut d´Estudis Catalans” per a les obres d´alta investigacio, i opinava, prenent a ma, tal volta, uns coneguts versos de Maragall, escritor catala, on diu que “no devem pedre de vista, el dia en que sigam tots uns els habitants de les terres de llengua catalana“. I pensar que molts encara pensen que foren frut del consens del poble valencià…

I es que Miedes no se cansava mai de rebuscar per tots els llocs l’historia dels “maltratadors del Regne, i dels borts i fills de … (com ell deya) que fan d’esta terra pacifica un camp de batalla, eixos mateix que han renunciat a sa patria en pro del diners i dels favors pancatalanistes“.

Atra cita que sempre m’ha agradat d’Emili Miedes es la referent a Pompeu Fabra. Pense que no te desperdici, aci vos deixe lo espost pel Mestre Emili Miedes en la seua obra El catala, una variant mes de la llengua occitana

En un articul publicat , en 1936, per la revista “OC”, ell, Pompeu Fabra, desijava “une seule langue littérarie”,- una sola llengua lliteraria”, per damunt de tota fragmentacio dialectal: de la nostra terra d’Oc no catalana. “J’ai l’espoir, ajoutait-il, que vos pourrez obtenir cela si vous établissez une ortographe, et si les différents dialectes, sagement épures, se font des emprunsts réciproques… Et vous aurez obtenu davantage: le catalan deviendra alors une variante de plus de la grande langue occitane retouveé“.

Aço traduït en Llengua Valenciana vindria a ser:

Tinc l’esperança de que vosatros podreu obtindre aço si establiu, feu, una ortografia adequada si feu una bona seleccio de formes i construccions, i si els diferents dialectes, saviament depurats, se fan prestams reciprocs… I vosatros haureu conseguit molt mes encara: el Catala se comvertira, ara aci, en una varietat mes de la gran Llengua Occitana retrobada.

Este mateix articul- continua dient Emili Miedes- fon reproduït en “El Eco de Sitges” de novembre de 1968, justament en l’any centenari del naiximent de mateix Pompeu Fabra (1868-1968).
Com podem vore un investigador ple de cites a favor de Valencia i que ha lluitat sempre per ella. Atra cosa a part ha segut com Valencia li ha respost.

Per culpa d’un malentes, i degut a l’opinio d’un celador, me varen informar que havia mort en Agost fa dos anys, sense rebre cap homenage, ni haver segut reconegut cap merit.(Perdo, he de dir que Emili Miedes va rebre la Palma Dorada individual del Grup Cultural Ilicita Tonico Sansano en 2002).

Pero realment ha mort hui dia 8 d’abril del 2012, i serà enterrat dema dilluns dia nou a les onze i en Albalat.

Acabant aixina la lluita per Valencia d’un gran home, un gran mestre, un gran filolec valencià academic de la RACV, en fi d’un gran valencià sempre dispost a renunciar a tot per Valencia.

Hui en son honor i reconeiximent, soles queda d’ell algun articul recollit en la Cardona Vives, ademes de dos Bibiografies seues (una en la Uikipedia i atra en Llengua Valenciana SI), algun que atre recull fet per Teresa Puerto en Lengua Valenciana una Lengua suplantada i un foro vuit en la pagina mes valencianista d’Internet. Mentres, la RACV seguix sense reconeixer la seua llabor, el GAV s’ha mig oblidat del seu director i mestre de Llengua Valenciana, lo Rat Penat, ya no el recorda com a mestre, en Albalat, el seu poble,soles el recorden els treballadors que anaren a Suïssa en aquells anys tant dificils, i pels que ell sense cap interes ni rebre res a canvi los va arreglar tots els papers i els va ajudar a buscar eixe treball pel que deixaren un dia sa casa, i el nostre govern… hay el nostre govern…

Espere que des d’alli en lo cel per lo manco hui responga en un somriure, encara que siga curt, per que encara queda gent que el recorda, gent que mai s’oblidarà de qui era realment este bon home que mereix com molts atres un minim de reconeiximent i un lloc en l’historia de la Patria Valenciana.

Com tambe espere que hui acodixquen al seu enterro representants de totes les associacions a les que ell va ajudar, i de totes aquelles que naixqueren amparades per la seua faena.

Per que com a Gran de Valencia, hui Emili Miedes mos deixa, i com a Gran de Valencia hui mereix ser despedit i recordat.

En fi este es el meu chicotet homenage a un gran home

Gracies per tot mestre.


Advertisements

Quant a Jose

Naixcut en Valencia, vaig ser criat en dos pobles dels que soles he arreplegat lo bo, encara que lo mal ha segut, per desgracia, lo que mes m'ha marcat. Done gracies als meus enemics, per que d'ells he deprés a rectificar els meus errors.
Aquesta entrada ha esta publicada en cultura valenciana, Emili Miedes, llengua valenciana, RACV, Regne de Valencia, valencianistes. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 respostes a D’Albalat i en un parell de…COLLONS

  1. Anonymous ha dit:

    Hola germà, soc adlerta.
    Se m'ha esborronat la pell en llegir les paraules d'homenage que li has fet al MESTRE de valencianistes Emili Miedes.

    Has dit que..
    “Hui un any despres, soles queda d'ell algun articul… ” i alguna coseta mes.
    Tambè queda, germà, el jurament de fidelitat al valencianisme que molts hem fet hasda que vejam al nostre Regne lliure dels bochins i el tirans. Eixos bochins i Tirans que ademes sabem que son, per Filolecs com Emili Miedes que els llevaren la caraceta, un tall d'analfabets.
    Desde aci vullc agrair, encara que siga d'una forma odiosament postuma a Emili Miedes per donarme en el seu vocabulari una ferramenta en la que puguí fer front als enganys del professors venuts al catalanisme. Eixe vocabulari que venía en mi al colege perque me neguí a comprar un tocho pudent de color blau i blanc de un renegat nomenat “F.P.” Que ara no recorde si le dien Fuster Palop, Faubel Peiró o eixes “F” i “P” eren una premonició de lo “fill de P.. ” que anava a ser en esta vida.
    Un abraç.

  2. xuan ha dit:

    Admirable! si senyor!

    xuan.

  3. Anonymous ha dit:

    Soc Josef, un bon articul pera enrecordamos de una gran persona i un millor Llingüiste.
    Bon Articul Aledua avant.

  4. Gracies als tres.
    Per cert, Adlerta eixe F. P. ya du una vintena d'edicions. I es curios que en els seus diccionaris no acaba mai d'aclarir-se.
    En les primeres edicions intentava catalanisar tot lo valencià de forma delicada. En les deu centrals imponia totalment els catalanismes sense reconeixer els valencianismes per que no eren compatibles. I en estes ultimes edicions ha tornat a recollir eixos valencianismes per a que la gent se confundixca mes, i per que si no els arreplega (com va passar en edicions anteriors) la gent compraria directament diccionaris catalans.
    En fi, tot un cumul de destrellatats per a intentar fer del valencià un dialecte del catala. I de un simple escritor tota una eminencia en filologia i marqueting. Ademes d'un espert en omplir bolchaques propies. Un tito Eli pero en chicotet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s