Un atre 25 d’Abril

Hui tots els valencians celebrem una derrota, celebrem una decadencia, i lo pijor de tot, celebrem un dia en que per Dret de Conquista perguerem el nostres Furs.

¿I tot per que? Puix per que com es moda, i damunt ho celebren en Catalunya, puix mosatros tambe. Pero ho fem inconscientment o per adoctrinacio, com moltes atres modes que hem copiat, puix com a Regne que hem segut, poble cult d’a on han copiat atres, ric pel que gracies ad ell s’han conseguit inclus la Conquista d’America i sobre tot mamprenedor, puix per lo que es veu, conve mes que celebrem derrotes que victories, aixina mos tenen mes controlats sumits en el pessimisme i la desesperacio, i sobre tot mos pengen una rella per a que el dia a dia siga no soles un despertar, si no mes be un recordar qui es l’amo i a qui li tenim que fer cas.
Per que mosatros tenim victories, victories recents, com la Batalla de Valencia, a on decidirem recuperar els nostres signes, eixos que mos havia mig negat Espanya i que mos seguix negant Catalunya, pero que mosatros conseguirem que foren plasmats en el nostre Estatut, tenim inclus victories dignes de mencio a on un Jurat de Valencia, va retar inclus al propi Rei de tots els valencians per a que tornara les viles donades i reconeguera el seu contrafur. Vinatea seguix en la plaça de l’ajuntament, veent com passen tots els dies, tots els mesos, i tots els anys els valencians en el cap baix, sense alçar la mirada, sense oferir-li un gracies, ¿per que? Per vergonya.
Per que mos han tornat a sumir, i aixina com ya fa molts anys, des d’algun sector (normalment antivalencià), apareix sempre algu dient-mos que ell es la salvacio, i tots desfilem darrere com a rates seguint al flautiste.
Que yo no dic que no se deu de rendir homenage als maulets, als que defengueren el nostre Regne lluitant per una voluntat i un digne objectiu, als que enganyats que seguien una nova Germania, donaren sa vida per defendre uns drets que mos foren arrebatats i que encara no hem recuperat. Pero en dia de dol, de silenci, i sobre tot de valenciania. Commemorant, mai celebrant.
¿De que servix chillar pels carrers que ho perguerem tot? Sobre tot si atenem a com va ser. Una lluita entre dos Regnes estrangers, que ademes, i com se pot vore en els seus escrits i fets, no volien mes que fer-mos esclaus seus.¿Vos sona? Hui podria ser un clar espill d’eixos anys.
¿Quina defensa feya l’Archiduc, si no creïa en els nostres Furs i se va proclamar en una llengua estrangera Rei dels valencians? ¿En quin dret ? o si preferiu, ¿A on queden les formes de Felip V, i sobre tot els motius per a furtar-mos els Furs seent com haviem segut conquistats per falta d’auxili d’Espanya? Com podriem dir ara.
Pero be, ya han passat 305 anys, moltes coses s’han oblidat, molts fets han fet que Valencia tornara a mampendre, a ser novament rica, a ser Valenciana. Pero l’historia desgraciadament es repetix, Valencia torna a ser atacada, Espanya torna a mirar cap a atre costat, es mes, en estos moments subvenciona eixe atac, mentres, els valencians seguim dividits, uns a favor del Rei titular d’Espanya i atres a favor de l’Archiduc (que ya vullguera) catala. Tormen a tindre les mateixes batalles, tornem a enfrontar-mos els falsos maulets i els falsos botiflers, i seguim perdent la batalla. ¿quin serà el final?

El final es facil de saber, com sempre Valencia perdrà.

El dissabte, el valencianisme va viure un dels seus millors moments, tots mos unirem baix un mateix arbre, tots jurarem amor per Valencia, com els jurats i Vinatea, tots aportarem el nostre granet, tots mos fondirem, no en un Compromis, no, aixo es per als covarts, ho ferem unint-mos a un jurament, una causa i un sentiment. Molt bones hagueren segut les paraules de Xavier Casp que en un poema seu mos dia allà pel 1976 “Soc tant si vullc com si no vullc, ¡que si que vullc!, valencià.”, com bones tambe podrien haver segut les paraules que propi Vinatea va dirigir al Rei Alfons IV en 1333 ” cada un de ens som tant com vós, pero tots junts molt més que vós“, pero lo cert, es que tot units poguerem vore com eixes desunions han vingut sempre marcades per culpa tant del Nort com de l’Oest. I es que quan en mal be d’Almansa… 

Hui es un bon dia per a rectificar, un bon dia per a demostrar-los ad eixos grans valencians que lo que ells buscaren ans de trobar la mort seguix estant viu en el nostre cor, i que no es la pena ni la rabia, per que ells no ho conseguiren en son temps, la que mos fa moure cada dia i vore avant en lo futur, si no que es precisament recuperar lo que ells tenien lo que cada dia mos fa mes forts. Recuperar l’esplendor d’eixa Valencia, la seua riquea per la que va tindre que crear la taula de canvi, encara que aixo pareix dificil, en acabant de que des de la capital de Felip V incendiaren la nostra banca com feren en Xativa aquell mateix any, ajudats, com en aquell moment per valencians que miren sempre ans com s’ompli la

boljaca que com sent el cor, per no contar en la presa des del Nort, que com l’Archiduc, sense fer massa esforç mos l’han arrebatat per un €uro. Recuperar la seua llengua(que es i ha segut sempre la nostra, la llengua valenciana), que en acabant de ser ofegada pels castellans, ha segut ajusticiada pels catalans. I sobre tot mantindre els nostres signes, els mateixos que foren obligats a guardar-se en uns cofres per l’eixercit Espanyol, els mateixos que foren prohibits durant molts anys per l’Espanya, els mateixos que han segut seqüestrats pel Franquisme, obligant-mos a traure els que representaven a Espanya, eixos pels que mos tragueren el malnom de Blaveros, nom que mos tragueren els mateixos Castellans per que flamejavem la senyera i no la quatribarrada que figura en l’escut espanyol i es signe d’unitat indivisible, els mateixos que hui en dia mos volen ser de nou arrebatats pel catalanisme, que com Espanya, mos critica per tindre una Real Senyera i Coronada que rep els ma

teixos honors que qualsevol rei d’estat.

En fi, mosatros seguirem lluitant no plorant les derrotes, si no cantant les victories, per que com va dir Carles Roig:

¡Valencia vol marchar; pero li fiquen obstaculs als seus peus; i marchara pero lluitant i sera un gran poble, pero vencent; i sera feliç, pero a expenses dels 
seus propis fills! ¿Sera mes lliure? ¿recobrarà encara que siga una 
ombra de la seua llibertat? Aïllada crec que no;
 pero Deu te reservat el desti dels pobles; 
lo que tinga que ser Valencia en el Temps 
ho sap Deu.

L’historiador conta;
el filosof medita;
el patrici espera:

yo no puc fer mes

Seguim en Lluita, 
71 per sempre

Anuncis

Quant a Jose

Naixcut en Valencia, vaig ser criat en dos pobles dels que soles he arreplegat lo bo, encara que lo mal ha segut, per desgracia, lo que mes m'ha marcat. Done gracies als meus enemics, per que d'ells he deprés a rectificar els meus errors.
Aquesta entrada ha esta publicada en Estaments, falsetats, Furs, guerra, identitat, llibertat, mentires, Privilegis, reflexions, resistencia valenciana, successio. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Un atre 25 d’Abril

  1. Quico Ventalló ha dit:

    L’Arxiduc va jurar els furs, d’on treus que no els volia ?. Cap català vol arrebatar cap simbol o ensenya valenciana. Tant valenciana és la blavera de ciutat, com la quadribarrada usada en tot el País. On és el problema?

    • Jose ha dit:

      Home Quico, tu per aci, qui ho diria.
      segons tu, l’Archiduc va jurar els Furs, i es de veres, pero ho va fer en castellà, i aixo per a Valencia era un contrafur, com podria ser qualsevol atre fet en contra dels Furs, per eixemple, atacar Valencia i proclamar-se rei, ¿No te pareix?
      En quant a que ningun catala vol arrebatar cap signe o ensenya Valenciana, tens rao, es el pancatalanisme el que ho vol, una mostra mes que destacada, la fas tu, quant li dius blavera, en to despectiu, copiant inclus l’insult que inventà el franquisme per a referir-se tant a la Real Senyera. Que te recorde va ser seqüestrada pel franquisme i exposta en l’arc de la victoria, com a signe nacionaliste que es, pero no soles nacionaliste, puix en eixes paraules teues, afegint que soles representa a la ciutat de Valencia, no fas mes que desprestigiar el signe de tots els Valencians, una bandera que ha representat durant sigles el nostre Regne, puix fins a la provincialisacio (tambe castellana), no n’hi havia dubte de quina era la bandera i la capital de tots els valencians.
      Per cert, Valencia, com a Cap i Casal, segons Boix tenia una atra bandera, roja en l’escut de la ciutat, pero per lo vist aixo no vos fa tanta gracia, ¿no?.
      Ah, i en quant a les quatribarrades de tot arreu del Regne, dir-te que molts pobles, com a Viles reals, gasten l’insignia o sagell, dels reis d’Arago. Tal i com recull la cronica.
      Per cert, a part de dir-te que la Real Senyera ha segut sempre nacionalista i representant del Regne de Valencia, eixa que tu dius blavera (com el franquisme), rep homors de Real, i es l’unica bandera del Mon que no s’inclina davant ningu, i rep honors Reals. Aixina es que si canviar-la o reduir-la soles per al Cap i Casal no es arrebatar-la dels Valencians, ya me diras que ha intentat fer tant el Franquisme com el Pancatalanisme en Valencia.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s