Sempre mos quedarà Vivers

Fa un temps ya molt llarc, vaig coneixer a un grup de gent, gent que lluitava per Valencia, gent que volia ajudar sense importar-li qui anava a figurar, gent humil i senzilla que amava Valencia i sa cultura, i no li importava furtar el temps que disponia per a estar en la seua familia per estudiar i defendre Valencia.

Pero els temps canviaren, i poc a poc esta gent va anar deixant tan apassionant treball, per diverses raons. Uns, ho feren per que pergueren l’ilusio, atres, deixaren el cami per motius de salut, pero majoritariament tots seguiren des d’algun raconet del Regne recollint i ajudant a millorar el nostre Regne. El no voler figurar, es va convertir en una creu. I aixina molts desaparegueren deixant un gran buit, i atres moriren deixant un gran monto de papers dins d’unes caixes que encara guarden en l’andana. ¿Que ha segut d’ells?

Hui, davant un panorama trist i misser, molts recordem quan anavem a sentir les seues charrades, eixes charrades en que mos explicaven lo que havien trobat, lo que havien conseguit durant llarcs anys de faena. Pero aixo ha quedat ahi, qui no recorda quantes hores es pergueren ensenyant als mestres a escriure i parlar valencià, per a que en acabant el sistema politic enviara ad estos mestres a casa. ¿Per que? puix perque no tenien coneiximents de catala, i aixina no es podria començar l’adoctrinacio en Valencia. ¿recordeu eixes nits, com dia Fullana, en que se cremaven cresolets o en que es gastaven les peretes?. Hui soles mos queda Vivers.

Fullana que fon un home lluitador, mamprenedor i sobre tot un gran amant de la nostra dolça llengua valenciana, te el seu bust en Vivers, bust que va pagar el Grup d’Accio Valencianista, com el te Constanti Llombart, o el mateix Francesc Badenes i Dalmau (mestre en gai saber), o inclus l’ilustre Roque Chabas.

Pero el tindre el bust en Vivers, ¡es una contradiccio!

Vivers representa per un costat l’explendor de la Valencia floral. Alli era a on estaven els jardins del Real, i el Palau Real. Alli va ser a on en 1233 Vinatea va defendre els nostres furs. Pero, al mateix temps, alli es a on descansen els rests d’eixe Palau, inclus alli es a on perguerem el nostre esplendor.

Gracies al sabotage i a la mala gestio dels nostres governants, el Palau va ser derruït, sabotejat i sobre tot bandolejat pels que es feyen dir fills de Valencia. Pero no tot es va perdre, i les enrunes que quedaren foren enterrades en dos chicotetes montanyes que duen per nom, el del heroic general que va defendre Valencia durant la Guerra d’Independencia.

I aci comencen les contradiccions, puix precisament damunt d’estes montanyetes, fon a on degollaren al General Francisco Javier de Elio, per lluitar contra els lliberals, en favor a l’absolutisme del Rei. Seent el propi Rei Ferran VII,qui ordenara sa mort en el Garrote vil, i eixecutat pels seus propis companyons d’armes. Un home que lluita pel seu rei, que ho dona tot per ell, es ajusticiat per fer-ho. ¿Vos sona?. Pero lo pijor de tot, un home que lluità en contra de la lliberacio i a favor de l’absolutisme que mos imponia el Rei, i damunt des del Regne mes lliberal d’Espanya a on justament aci en este mateix jardi, o podria ser uns metros mes cap a l’est, Vinatea va defendre els nostres furs en contra d’un atre Rei, te una estatua erigida dins de Vivers. ¿Pot n’hi haure mes inconsciencia?

I aixina damunt les enrunes amontonades del Palau Real, tenim a un absolutiste, que al mateix temps va perseguir als que vullgueren de nou demanar els nostres Furs per al nostre Regne, ¿Per que? Perque ordenà amontonar totes les enrunes en 1814 per a cobrir-les de flors. Que bonico, en conte de manar tornar a alçar de nou el Palau. Puix ala, te fem un monument.

I aixina, els nostres ilustres que tenen el seu bust o la seua estatua en Vivers, gent de sobrada valencianisa i lliberals perduts, tenen que compartir espai en este home que mos va enterrar del tot el nostre Palau Real i damunt va ficar floretes per a que estiguera mes bonico. Alli tenim ademes, immortalisat lo que a Valencia, algu en son dia pensà, que li sobrava.Quina destrellatat.

En fi, hui seguim adorant misteriosament als absolutistes, als que miren per ser protagonistes, i als que se venen per quatre chavos al primer que los fa una guinyada d’ull. Ad eixos que mos donen ordens des de Madrit, o des de Catalunya, o lo que es pijor, als que les complixen, oblidant als lliberals, als que no els ha agradat mai ser protagonistes, als que ho han fet tot de cor. Seguim guardant enrunes en conte de tornar a alçar les glories. I aixina mos va.

Hui hem perdut tots els nostres drets, arrere queden els nostres drets recollits en els nostres Furs, el dret a ser lliure, el dret a defendre els nostres interessos (amagats dins d’unes lleis illegibles), el dret a que les lleis estiguen en la llengua del poble, el dret a que cada u siga amo de sa casa… Arrere tambe quedaren l’esplendor dels nostres pobles, l’agricultura, la llana, la seda, i tantes i tantes mes coses que mos han arrebatat els absolutistes. Arrere quedarà per al recort l’esplendor dels nostres artistes que defengueren la llengua valenciana per tots els racons del Mon, i aquells que moriren esperant que Valencia despertara en un Sol novell. Arrere quedaren tambe la taula de canvis, signe inequiboc de riquea, que mos ha segut arrebatada i furtada de les nostres mans per politics corruptes, que ademes rebran uns jornals destarifats per tan insigne traïcio, que no los facen tambe una estatua en les montanyetes d’Elio.

I mentres el poble, ay el poble… Seguix dormint en un fals somi, del que te por de despertar. I precisament eixe despertar serà cru, pero serà. I quan siga massa tart, eixe despertar no servirà per a res, puix des de Ponent i Tramontana mos envien l’aire que alça la pols dels camins que volem seguir i l’aigua que cau sempre just els dies que no fan escola. Per aixo es precis despertar, respirar el Llevant, tan nostre, que mos carrega de vitalitat, que mos dona aigua en dies secs, frescor en dies calits i calentor en eixos dies llarcs de Ponent.

Algun dia tornarem a vore renaixer eixe Sol novell, tornaren a juntar-nos tots a una veu, tornarem a reviure les nostres glories i sobre tot, tornarem a ser valencians.

Pero mentres, sempre mos quedarà Vivers, a on gent valiosa i lluitadora desperta tots els dies entre enrunes i absolutisme, entre odi i dolor. Esperant que per fi algun dia, algu puga dir recordant-los, que son dignes de ser valencians.

Anuncis

Quant a Jose

Naixcut en Valencia, vaig ser criat en dos pobles dels que soles he arreplegat lo bo, encara que lo mal ha segut, per desgracia, lo que mes m'ha marcat. Done gracies als meus enemics, per que d'ells he deprés a rectificar els meus errors.
Aquesta entrada ha esta publicada en identitat, reflexions, valencianisme, valencianistes, Valencians, valencià. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s