Qui oblida el seu passat…

Viure en una societat com la valenciana, la veritat, no es gens facil. Viure entre gent que busca en lo de fora lo millor, gent que seguix pensant que la Mare de Deu quan mes llunta mes miraculosa, es pesat, depriment i inclus moltes voltes fa que u es plantege realment si els valencians som meninfots o millor encara tenim un sindrome d’Estocolm que mos fa vore positiu tot lo que be de fora i sobre tot lo que mos conten els que venen de fora, pensant com a mes cult lo foraneu, com a mes cientific lo alié i com a mes economic lo que fabriquen o planten en l’estranger. En fi, per a mi, els valencians som xihuan wàiguó (com dirien els Chinencs) amants de lo alié, defensors a ultrança de tot lo que no siga nostre, i tot ¿per que?. Puix per que hem tingut massa, hem sigut massa rics i sobre tot, no hem sabut educar als nostres fills, o els nostres pares no ha sabut educar-nos a mosatros, dins l’amor que desperta en la nostra terra, dins la nostra cultura i sobre tot dins la nostra historia, a on unes voltes el ponent i atres la Tramontana s’han endut com a nuvols les veritats, deixant al seu pas els sediments de la mentira.
Pero lo pijor no ha segut soles aço, lo pijor es que baix d’eixos sediments, que han tapat la nostra identitat, descansen rests i histories no tan lluntanes, i que si les oblidem podem incorrer novament en l’erro, en la catastrofe i en el descontrol, fets que no poden quedar en l’oblit, puix els que obliden la seua historia i els seus fets, estan condenats a repetir-lo.

En 1971, en Sagunt naixia una empresa per a explotar la planta siderurgica de Sagunt, que va naixer en 1917, Alts Fonrs del Maditerraneu (AHM). Naixia dins d’unes espectatives immillorables, a on el panorama siderurgic auspiciava una ascendencia en la demanda impressionant, i a on el mateix Estat va crear un Pla Siderurgic Nacional. Com en França, i atres països, Espanya esperava que el consum de l’acer anava a tindre tanta transcendencia i a aportar tanta riquea, que era necessari inclus la creacio de noves plantes com la de Sagunt. Tot eren bones espectatives.
Pero la vida mos ensenya que dos i dos no son sempre quatre, yo diria que la majoria de voltes fan tres mes que quatre. I en 1973 una crisis de l’acer va fer tremolar Espanya, fent que començaren a pendre’s medides entorn ad estes plantes.Medides que s’anomenaren reestructures o reestructuracions (¿vos va sonant?).Aixina durant estos anys, Vilar Mir, que havia segut President del fondo Nacional de Proteccio del Treball, i que ara ocupava la presidencia des de finals dels 60 de Alts Forns de Viscaya (AHV), es va fer tambe en la presidencia del de Sagunt, carrec que deixaria en mans de Xavier Benjumea el 5 de maig de 1976 quan es requerit per Arias Navarro per a ser Vicepresident Economic i Ministre de Facenda en el primer govern de la Monarquia.
Pero la reestructuracio no va tindre exit, i a finals de decembre de 1977, Ignacio Hidalgo Cisneros es va fer carrec de la presidencia de AHM mentres que Claudio Boada va accedir a la de AHV. Pensant que esta separacio ajudaria millor a les dos empreses, que afrontaven la crisis de forma pesima, ya que eixa unio presidencial no els havia favorit per a res, i manco a AHM.
El 8 de maig i despres d’una succecio de perdudes millonaries en el sector metalurgic, el Govern crea un “Pla de Sanejament Financier Siderurgic” arreplegat en el Real Decret 878/1981, pel que es concedien 33.173 millons de les enyorades pessetes per a ajudar al sector. Pero tampoc va ser prou, el sector se n’anava al fons.
I de nou, mes problemes, el TBC (Tren de Banda en Calent) tornaria a fer resentir el sector, ¿a on ficarien el TBC si les siderurgiques estaven en diferents regions (AHM, Valencia; Ensidesa, Asturies; i AHV en el Pais Vasc)?. El seu emplaçament seria motiu de disputa, i el govern, nomenà una comisio cordinadora, formada per representants del Govern, i de les empreses siderurgiques. Pero estes tampoc tenien la solucio, per lo que contactaren en l’empresa japonesa Kawasaky Steel Corporation, per a que els feren un informe (per a la reestructuracio del sector siderurgic) que els ajudara per mig dels pro i els contra a decidir a on ubicar el TBC, i a decidir millor els plans a adoptar durant la ya mes que costosa reestructuracio. Un informe que costaria cinquanta millons de pessetes.
L‘informe, es va fer i es deuria d’entregar en abril de 1982, pero els que el llegiren tragueren les seues propies conclusions. De les 10.000 persones que sobraven segons l’informe en quant a directius i tecnics, es va prescindir, puix segons els espanyols aixo no era cert, i ahi l’informe errava; Pero aixo no era tot, segons el propi informe, les empreses tenien un nivell de productivitat malissim, degut a que les instalacions no eren adequades; pero lo millor de l’informe arribaria en la tercera part, l’informe que acabaria d’entregar-se a finals de maig per raons tecniques, els seus plantejaments no tenen desperdici:
Es desaconsella de moment i degut a la crisis en Europa la creacio ara del TBC, puix carix de rendabilitat pel moment (ya que el seu cost era de 100 millons de pessetes), pero en cas de fer-ho, senyala a Sagunt com a la candidata perfecta, per tres raons: La modernitat de les seues instalacions, la proximitat als majors compradors d’acer (Ford, Seat, General Motors) i la seua proximitat als compradors de les riberes africanes, pero el millor de tots, i el que va ser el que mes deurien haver tingut en conte, va ser que este TBC no salvaria la situacio d’Ensidesa, i tindria el negatiu impacte de al condensar tota la activitat sidelurgica en un punt, provocaria el desmantellament de Sagunt. I per tant, es deuria de treballar per conseguir en Sagunt, en la IV Planta, una siderurgica de dimensions i tecnologia similar a les de Japo i de l’Europa Occidental.
Davant esta situacio, el Parlament Asturia rebujà immediatament l’informe dient que aço perjudicava a Viscaya i a Asturies, fent que aparegueren manifestacions i que tots els partits politics i sindicats d’Asturies i el Pais Vasc rebujaren per unanimitat el dit informe, puix anava en contra dels seus interessos. Mentres els politics i els sindicats valencians, feren un informe, que no arribà a Madrit, en que ademes del perill que suponia per a tota la comarca de Morvedre tancar eixa planta a on treballaven el 34% de la poblacio, oferien un recolzament al tren en calent, ya que si Sagunt no comunicava el ya existent tren en gelat ad este, deuria enviar les peces a Marsella o Asturies, lo que li restaria competivitat o encariria els preus. De res serviren les timides protestes valencianes.

I tot aixo passava en l’estiu del 82, mentres tots miravem el futbol, quan Espanya havia jugat en Valencia la primera ronda quedant segon, i plorarem quan va ser eliminada per Alemania quedant ultima del grup 2 jugant en el Bernabeu. Eixe mateix estiu en que Joan Lerma i el PSOE guanyaren les eleccions de la Generalitat, seent proclamat president el 12 d’Agost. I dos mesos i huit dies mes tart, els valencians plorarem o patirem la gran riuada. ¿Seria aço un avis?
En Espanya, tambe manava el PSOE, qui va tindre que decidir, entre pendre la decisio correcta en termes economics i mes beneficiosa per a tota Espanya i sobre tot per a Valencia, o mantindre una falsa pau en els sindicats i en les atres dos regions i renunciar a una siderurgica moderna i competitiva.
El resultat no es va fer d’esperar i davant la sorpresa d’Europa i de tot el Mon economic, i sobre tot quan els francesos,aconsellaren i ficaren pegues sobre el proyecte de Sagunt, amagant que de ser Sagunt una realitat, la planta francesa de Fos sur Mer en Marsella, que encara estava en construccio, corria una greu perill. I aixina, l’eixecutiu de Felipe Gonzalez va pendre la decisio mes erronea i mes covart, fent recaure sobre la part mes debil, els treballadors de Sagunt, el cost de la reestructuracio, tancant definitivament en 1984 la vella fabrica, i abandonant aixina l’idea d’una sidelurgica competitiva. Pero ademes, aprovant uns paquets multimillonaris d’ajuda per a Asturies i el Pais Vasc. Ajuda que pagarem tots els espanyols, pero en major i mes dolguda part els valencians.
Mentres els francesos acabaven la fabrica de Marsella, i s’afanyaven a abastir-mos dels productes que tant necessitavem, recorrent a Sagunt, que els enviava el matrerial pel tren mes modern d’Espanya. I mostrant aixina l’engany.
Per desgracia per a Espanya en general, la reubicacio dels treballadors va ser costosa, pero especialment la crisis dels principis del 90, revelaria l’erro, erro que recordà Gonzalez Lizondo molt a pesar de molts. I aixina, AHV es va demostrar inviable i les seues instalacions van tindre que ser desmantellades, perdent-se aixina, ademes d’una indigent cantitat de recursos publics,una oportunitat d’or. Pero lo pijor de tot, una inestabilitat politica que de nou va ser revivada pels nacionalistes Vascs, que tiraren la culpa al govern. Encara hui en dia, molts vascs pensen que l’Estat Espanyol abandonà a la seua sort AHV, favorint l’asturiana. Pero ¿I que passà en l’asturiana? Puix l’asturiana no va ser desmantelada, pero tingue que prescindir d’una gran numero de treballadors, i tingue que tancar part de les instalacions, puix els maxims consumidors d’acer, degut a que han tingut mes facilitats i damunt despres de l’entrada en Europa seguixen comprant l’acer a Marsella. Fins que Acelor es fera en el control de l’asturiana i es fusionara en Mittal, creant AcelorMittal i que seguix cobrant de l’Estat mes ajudes de les que es concedixen en França (que tambe son propietat de Mittal).
Fa dos anys, els sindicats demanaren al Govern ajudes per a modernisar la planta per a fer-la competitiva, puix les ajudes del G9 no son suficients. I mentres tots seguim pagant el desig d’uns incompetents politics. I Sagunt, de forma privada ha conseguit tindre una de les millors empreses de galvanisat. Tal volta l’informe Kawasaky i els seus defensors no estaven tan equivocats. Tal volta en conte de pensar en la Expo i en les Olimpiades, salvar Sagunt haguera beneficiat a tota Espanya.

Arribats aci, molts vos mostrareu defraudats, defraudats en els nostres politics i sobre tot defraudats en els politics que mos han governat en Madrit, pero tal volta ad algu de vosatros estes maniobres i eixes solucions li sonen a uns fets que hui en dia estan a l’alcanç de tots, seent primera pagina en tots els diaris. I mentres el Govern, seguix favorint a les atres regions, i els nostres politics, els que deurien ser de la nostra terra, callen i seguixen regalant els nostres bancs, els nostres treballs i la nostra identitat. I tot sense fer cas als informes enviats per Europa, que aconsellaven a Valencia deixar de costat la construccio i basar la nostra economia potenciant atres sectors, d’America, que mos aconsellava vendre soles els nostres productes i fabricar-los mosatros, per que la nostra calitat s’embruta oferint productes aliens i fets en atres llocs com a nostres, i de China que mai ha conseguit igualar els nostres productes i per aixo mos ha alabat i mos alabarà eternament. Pero sí fem cas a Alemania, al seu sistema financier, al seu sistema deficient d’educacio i sanitat, que mos ha enfonat dins la crisis, negant-mos les ajudes que los donarem quan es varen unir les dos Alemanies, expropiant-mos als nostres joves que estan mes preparats que els seus, i introduint un sistema sanitari privat reforçat des d’Alemania per cadenes de segurs i bancs que han sembrat el horror en Grecia, Dinamarca i Portugal.
Per que pareix que estem seguint fent la mateixa bola, espere que no tingam que tornar a recordar lo que hem dit, com ya ferem en el Ple del Congres de l’Estat el huit de març de 1994 encara que clar, com sempre mos tornaran a silenciar i dir que aixo no ha passat. I com no, seguirem animant a Espanya un estiu mes. I quan pijor vaja tot, pagarem una atra Olimpiada i segurament alguna atra Expo. Aixina i tot, espere de tot cor, no tornar a patir atra riuada.

Pero que li anem a fer, Espanya es assin, i Valencia seguix seent la que paga tots els plats trencats. ¿Quant tindrem politics valencianistes en conte dels apesebrats madrileños i barcelonins?

Mentres, repetim l’historia, puix seguim estant condenats a fer-ho.

Advertisements

Quant a Jose

Naixcut en Valencia, vaig ser criat en dos pobles dels que soles he arreplegat lo bo, encara que lo mal ha segut, per desgracia, lo que mes m'ha marcat. Done gracies als meus enemics, per que d'ells he deprés a rectificar els meus errors.
Aquesta entrada ha esta publicada en antivalencianisme, mentires, reflexions, resistencia valenciana. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s