Del foc a les Flames

Fa un temps, quan vivia prop de la montanya, solia arrimar-me tots els dies al meu roure. La veritat, no era meu, pero l’havia plantat mon yayo, i com si d’un regal o d’una herencia es tractara, me’l va regalar quan yo era menut.
– ¿Veus? este roure viura sempre, i de la mateixa forma que la llengua que parlem estarà entre mosatros, durarà inclus mes que les nostres tradicions i segurament vorà per fi com Valencia es Valencia.
Pero el meu yayo, que coneixia a molts militars, a molts policies, a llauradors, a mestres d’escola, a pintors, meges i escritors, no podia imaginar que existia en l’ombra un grup de gent manipuladora, falta de cor i sobre tot envejosa, els politics.
Recorde com cert dia, seent yo menut, mon yayo em va dur a Valencia, anavem de visita. En un 600 de color vert, que corria manco que un caragol, ma yaya al seu costat i darrere yo i una bona cistella plena de pastisets i mostachons, mamprenguerem el viage.
Recorde el cami com si tornara a viure’l, una pinada davant la torre d’Espioca dibuixava una curva d’un carril a soles, puix com casi tota la carretera soles n’hi havia un carril cap a Valencia i atre cap a Albacete. Quins temps.
Entrant per Ausias March, sense amets ni panteres rosa entrarem junt a l’estacio fins la plaça de bous, i una volta alli, a la dreta, just a on hui està el McDolnals, pero baix de la cera, mon yayo aparcà el 600 (si s’entera Rita d’aço), casi una hora i assentat damunt d’una especie de tela que subjectada en tres ferros formava eixe comodo assent, reflectien en ma cara el cansanci i l’agotament que suponia anar a Valencia. Pero la sorpresa era sempre entrar en el mege a donar-li els dolcets i arrimar-mos a Los Toneles a fer-mos uns calamarets i una Mirinda.
Recorde tambe eixe dia, que els pitits i els chillits abarrotaven els carrers del centre, uns joves en Senyeres demanaven “l’autonomia” volien que mos tornaren els nostres drets, que mos deixaren parlar lliurement en valencià. Recorde hui aquells cantics retumbant en mon cap “Juan Carlos, Sofia. ¡¡¡Volem l’autonomia!!“o “¡¡Llibertat, Amnistia  Estatut d’Autonomia!!
No es res nou, que els chiquets s’assusten, i sobre tot vore passar junt a tu a gent en banderes cantant a veu desgarrada, com si d’un 9 d’Octubre o inclus un 15M es tractara no era habitual per a un chiquet de poble.
– Ho sabia, sabia que quan tu tenies tan d’interes en vindre hui era per alguna cosa. ¿I que fem en el chiquet?
– Ell ve en mosatros. Jose, es hora que sapies moltes coses, pero sobre tot es hora que sapies que ser valencià, no soles es naixer en Valencia o haver coincidit dins del teu domicili. Ser valencià es molt mes, es viure en valencià, es ser i sentir-te orgullos d’estar baix d’una Real Senyera i sobre tot es plorar quan veus alguna injustica cap a Valencia, cantar sense complexos el nostre himne, i com no, lluitar per ella com a mare, com a mare que t’ha vist naixer i te vorà ser home, home digne de ser i sentir-se valencià.
Quantes emocions, quants sentiment vaig viure eixe dia, quanta gent. Me pintaren les galtes en els tres colors del nostre Regne, “groc d’espiga, roig de sanc i per dalt pero sempre baix la corona el blau del cel”; me donaren una Real Senyera brodada que encara guarde en la tauleta del meu quarto, la veritat, no tenia corona, pero una franja roja juntava les barres dels reis d’Arago, en el blau de la victoria; pero sobre tot, vaig vore com Valencia lluitava per lo seu, sense por. De la mateixa forma que relatava durant la Guerra en França el frances Pierre Boudon “Hemos atacado Valencia y cuando nosotros esperábamos mollese nos hemos encontrado una resistencia sin igual. No hay en el mundo villa fuerte, castillo sin fortaleza que haya defensa más activa ni más opiniatre. Los valencianos se han defendido con honor y se han batido con una heroicidad sin par. Un establo es mi tumba…”
Quants anys i quants recorts. ¿Per que hem perdut eixes ganes de demanar lo que mos pertany?
Recorde tambe durant eixe periodo, altercats naixcuts en grupusculs antivalencians, gent que des d’atres territoris venien a ensenyar-mos lo que era ser realment valencià. La veritat, no es que yo ho recorde, pero difos entre els meus recorts i revivint anys mes tart gracies als ratos en que vaig poder fruir de mon yayo, em feren recordar i inclus replantejar molts moments de la meua infancia. ¿Quin dret tenen a decidir per mosatros uns simples furtandanes que si be han segut votats per tot un poble, sempre deurien rendir cortesia ad ell?
Ara, entenc el per que de moltes coses, ara reconec l’encert de molts sacrificis. ¿Era precis en 1984 celebrar per tot lo alt i en una plaça de bous abarrotada el 75 aniversari del nostre Himne? Puix si. Pero… ¿com es possible que el propi Joan Lerma, que tant odiava el nostre Himne acodira en la seua Cort a la plaça de bous a rendir el dit homenage?
Puix es senzill, per que el poble li ho va eixigir, i per que com a representant d’eixe poble, devia d’assumir les seues decisions.
Anys mes tart, difos dins d’una marea de gent, em trobava desfilant pel carrer la Pau, junt a mi mes de 500.000 persones clamavem a una sola veu per la nostra llengua, per les nostres tradicions i sobre tot per la nostra cultura.
Pero per a sorpresa de tots, i apareixent just quan la televisio estatal començava a desplegar les camares, o millor dit just en el moment en que despres d’un bon ratet escampant cables enchufaven les seues camares, apareixeren uns homens. Homens que sense dir res, entraren directament en els primers llocs, i agarrant la pancarta principal, a on es llegia volem una normativa valenciana, es feren la foto davant l’evident sorpresa dels demes assistents. Eixe dia marcaria la nostra vida, eixe dia, demostraren els nostres politics l’oportunisme i sobre tot, eixe dia fon el principi d’un mal somi.
No soles a partir d’eixe dia, els nostres governants començaren a governar-nos a esquenes del seu poble, si no que amagats i protegits per decrets illegibles i indessifrables, conseguirien fer-ho en tota la llegalitat i cobrar en acabant pels seus servicis, per enganyar i vendre al poble.
¿Quin preu hem tingut que pagar? Soles tanqueu uns moments els ulls, recordeu l’infancia, els temps en que parlar en el poble en valencià no era motiu de cap discusio, els temps en que qualsevol que fera un delit era jujat, eixos temps en que el poble decidia per si mateix, en que un govern del poble i per al poble mos ajudava a creixer i a reivindicar els nostres drets. Temps en que inclus la maxima autoritat (el rei) tenia que vindre a Valencia a donar contes als seus ciutadans, temps en que uns pocs jurats defenien i lluitaven per la lluvertat del nostre poble. ¿Recordeu?
Hui les administracions estan carregades d’assessors, els ajuntaments que eren duts per dos persones que ho feyen tot a ma i ho tenien que enviar tot a Valencia per correu, han segut substituïts per decenes de persones, que sobre tindre ordenadors conectats a xarcies privades mos oferixen un pijor sevici, les diputacions ya no defenen el nostre Regne, ara ho fan les Conselleries, les que demanen consell a Madrit. Mentres en Madrit, ya no mos representa ningu, pero aixina i tot mos imponen retalls, imposts i per si aixo no era prou ara mos imponen passar totes les nostres festes a dilluns. I mentres, tots callem, el president de l’Estat preferix vore el futbol i tornar un Codex desaparegut a vindre encara que fora el dilluns següent a la final de l’Eurocopa, a Valencia a interessar-se per la catastrofe ocorreguda en les nostres montanyes. ¿Per que encara no ha vingut? ¿Per que els de TelePP estan de folga i no poden cobrir la visita en directe?
¿O es simplement per que callem, acceptem l’insumissio i seguim seent sanc d’orchata i suc d’anguila?
Hem passat del foc de la victoria, del foc de les nostres festes i del foc que en l’obscuritat de la nit allumena el cel de tots els nostres pobles, tant en festes com en dies de victoria, inclus del foc d’eixe quinquet que amenisava en moltes ocasions les reunions i sopars familiars a on tots podiem parlar sense por i podiem ser considerats membres d’una familia, i com no d’eixe mateix foc que eixia dels cresols dels nostres grans defensors que tenien que treballar en moltes ocasions durant la nit per a poder oferir els resultats durant el dia…; a les flames, eixes flames devoradores que no soles s’han menjat les nostres montanyes, si no que com una mistera quan calenta un tubo d’ensaig, van calfant-mos el cap i consumint poc a poc els nostres drets. Eixes mateixes flames que desoint la veu del nostre poble i desoint a les nostres autoritats llingïstiques, no mos oferiren cap possible debat sobre la nostra llengua, cap debat sobre si deuriem o no acceptar una atra codificacio diferent a la que mos impongueren, ni inclus sabent que l’atra codificacio (la que seguixen amagant a la gent o intentant cremar) fon aprovada per un gran consens, oficial, i precisament fon en ella en la que es va redactar el nostre primer Estatut; i lo pijor de tot, eixes flames que primer s’intentaren menjar la nostra llengua, per a mes tart menjar-se la nostra identitat i que finalment preten menjar-se les nostres festes i els nostres diners.
¿Per a que hem votat durant estos anys? ¿Per a que mos impongueren un Virrei des de Madrit, o per a que mos impongueren una historia des de Barcelona?¿Per a que una volta morta la nostra identitat mos acaben furtant aixo que precisament mos definix com a poble, les dates de les nostres festes mes significatives? ¿Per a que lluitarem en la transicio?,¿per a que la “suposta” democracia acabe en el nostre dia nacional en el dia del nostre renaixer com a poble cristia, que no va conseguir llevar l’anterior Regim, ni la Republica?
Un dia, com me dia mon yayo, Valencia tornarà a ser Valencia, per fi serà lo que els valencians vullgam que siga, ¿serà pronte o serà tart? Soles existix la resposta en les nostres mans, i ningu si no els valencians serem els responsables, i els que patim el temps que tardem en ser-ho.
Ningu si no els que no volen Valencia, o els que l’envegen, seran els que intenten evitar-ho.
Mentres yo seguire anant a vore lo que quede del meu roure, per que encara que hui presente ferides causades per les flames, com la nostra llengua, seguix entre mosatros i lo millor de tot, seguix erigit orgullos, desafiant no soles les envestides i flamerades del Ponent, si no que demostrant molt clar a la Tramontana, que si be en algun moment Llevant i Tramontana van units, ell soles la mou, es sempre el llevant el que decidix si la plou. El que rega la nostra fertil terra. Pero per damunt de tot, el meu roure m’ha ensenyat que es aci a on tenim les nostres arrels, es aci a on hem desenrollat les nostres costums, i si be algun dia algu a dut algun peu de terres alienes mostrant-lo com a salvador per a protegir i millorar els nostres fruts, sempre correm peril de que la TRISTOR acabe matant els nostres planters i fent desapareixer allo per lo que els nostres antepassats lluitaren, no soles per protegir-ho, si no per fer-mos-ho arribar eixa dolça fruta en el seu millor estat.
I aixina, hem passat del foc del renaixer i del futur a les flames de la desesperacio i del passat.
¿Tornarem a a ser dignes de ser i sentir-mos valencians?

Anuncis

Quant a Jose

Naixcut en Valencia, vaig ser criat en dos pobles dels que soles he arreplegat lo bo, encara que lo mal ha segut, per desgracia, lo que mes m'ha marcat. Done gracies als meus enemics, per que d'ells he deprés a rectificar els meus errors.
Aquesta entrada ha esta publicada en antivalencianisme, falsetats, foc. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s