9 d’Octubre de 2112

Hui em desperte un poc desficios. Les meues mans estan plenes de formigo,
lo mateix los passa als meus peus. Pero el meu cos està normal,
soles sent descans. Com si haguera estat cent anys dormint. Al meu voltant res pareix igual. El meu llit ya no es de fusta, ni de matrimoni ¿a on estarà ma dona?. ¿Que faig alli en mig d’aquella nau?.
Intentant recordar els meus pensaments s’amarguen, els meus recots veuen pessar, agonia, impotencia. No fa molts dies estavem tots junts veent baixar la nostra senyera. Si, Manolo, Jose, Sergio, Albert, Agusti, Juli, el tio Pep, Mari… tots estavem alli. Si va ser ahir. ¿que faig aci? ¿tan males varen ser les paelles de Manolo i Nacho? ¿O es que la cassalleta d’ans i el “carajillet” no me provaren del tot be? No, no crec que haja segut aixo, puix el cap el tinc tranquil i fresc. com una rosa.
Fent-me estes preguntes decidixc eixir, mirar dins la nau, dins d’aquell >almagasem a on es mesclen les senyeres amontonades i les maquetes de lo que possiblement algun dia foren esbossos d’alguna falla. Montonades de llibrets, que estan escrits en una llengua estranya, i entre ells dates futures, anys que no viurem. Noticies que no concorden, i montonades de SOMs denunciant atropells. ¿Que serà de tu Valencia? ,puc vore en l’ultim en que apareix la seua data. Dilluns 6 d’Octubre de 2070, un dia per a oblidar…
Una llagrima aguaita pels meus ulls, pero aixo no pot ser. Deu ser alguna broma. deu d’haver segut alguna mala passada. Tots sabien del meu amor a Valencia, i sempre n’hi ha qui per a fer una broma, i sobre tot el dia d’un natalici invertix temps i mes temps per a que tot ixca perfecte. Puix se’n ha passat.

 Al fondo, veig un clavill, una llum de fora s’obri cami, pero es una llum debil, pot ser un reflex. Pero aixina i tot em convida a arrimar-me. No Fumeu, apareix pegat al mig d’una gran porta corredora de ferro. El seu pany està rovellat, i una cadena fa de forrellat i pastell. Eixint fora per un forat i entrant per atre. ¿que puc fer per a eixir?

Pero just en mig, just baix del lletrero un atre pany, sense encadenar m’ompli d’esperança. Si la clau que n’hi ha penjada fora bona per a obrir, podria eixir d’este mal son.

Aixina es que ho prove, i veig com entre soroll de rovell i chillar de ferralla s’obri la porta, i apareix un carrer. Darrere queden els montons de llibres i esbossos, de revistes i possiblement recorts.
Pero no pot ser mes que una broma. El carrer i la gent me donaran solucions. ¿Per que no eixir i comprovar-ho?

I dit i fet, una volta fora, el meu cap recorda eixe lloc. Fa uns anys, no tants crec, que vaig estar alli. Si, vaig estar alli sopant, si en lo carrer. Era estiu, i era el dia de “la Punjà”, la barra
estava just alli, pero… ¿que fan eixesf inques tan grans alli? ¿I quin nom te el carrer? ¿Ya no es Sant Josep Artesà?. Aço ya no pareix una broma. ¿I el museu faller… a on està? I l’horta, ¿que ha segut de tu Valencia?

 No es normal en mi pedre els papers, pero en circunstacies com estes en que veus canviar tantes coses, el cap reacciona sempre de forma inconscient, i eixa inconsciencia em du de nou a la nau. No vullc fugir, soles vullc saber. Tinc que vore que mos ha fet viure aço. Suponc que eixos SOMs ho diran…
Giner de 2013, una nova llei, votada ahir, dijous 17 de Giner, en les Corts aprova per unanimitat de totes les forces politiques, obliga a passar a dilluns les festes del 9 d’Octubre i Sant Josep. Arraconant aixina el sentiment majoritari el poble valencià. El GAV convida a totes les formes i grups interessats per a protestar i fer-mos sentir.
16 de Març de 2020, Soles cinc falles seguixen plantant-se en no poques dificultats. L’ajuntament seguix obligant-les a cremar en dilluns, la Comunitat Europea prohibix els focs artificials, i els coets ya no sonen en les nostres despertades. Les bandes de musica dels nostres pobles ya casi han desaparegut, pero aixina i tot, enguany el GAV celebrarà la “Cremà” el divendres 19. Sant Josep es el sant de les falles, i les falles formen part de la nostra historia.
d’Octubre de 2051, per fi enguany, i contra tot pronostic, el 9 d’Octubre, dia nacional de tots els valencians, dia en que el Rei Jaume I conquistà Valencia de mans dels musulmans torna a celebrar-se el seu dia. Hui hem pogut fruir del dia. Alguns hem anat de nou al parterre, a deixar-li la nostra ofrena al que va ser Rei de tots els valencians, al que nos va donar uns Furs i nos va definir com a poble independent. Vint, hem segut, entre mirades de sorpresa i d’indiferencia. Pero ho hem fet de cor i per a mor a la nostra terra. Sabem que no es facil, puix l’adoctrinacio en els mijos i el furtar-mos la nostra identitat poc a poc ha tingut els seus fruts. Hui poca gent recorda aquelles manifestacions multitudinaries en que com a bons fills acompanyavem la Real Senyera fins al Parterre, inclus ya molts no coneixen la nostra historia, els nostres defensors, els fills de la nostra terra que ho donaren tot per ella. Hui, el “deixe que pensem per voste” s’ha convertit en atra forma d’esclavitut, i el ofrenar noves glories a uns i atres nos ha dut fins i tot a dubtar realment qui som i d’a on venim, pero lo pijor de tot es que Valencia navega sense rumbo cap a un forat identitari que li impedix protestar o eixir al carrer per a demanar els seus drets. Hui Valencia es un simple tros de terra a on els seus fills sense espirit nacional, son incapaços d’entendre que un dia forem Regne, i que arribarem a ser envejats pels territoris veïns, que teniem una llengua, uns autors i sobre tot un sigle d’Or que habilment nos fon arrebatat. Hui Valencia no es mes que un nom, una territori sense anima i una poblacio sense llibertat. Firmat UDPoble.

Dilluns 6 d’Octubre de 2070. Editorial. Hui no vos diem adeu, soles vos deixem caure un fins ara. No es facil per a mosatros acabar esta publicacio, ni tancar les portes d’una entitat casi centenaria com la nostra, ya no servix de res. Molts i moltes han segut els fets i les raons que mos obligaren a naixer en els 70 dels sigle passat, pero principalment un ha segut el motiu d’eixe naiximent, el mateix motiu que mos ha fet seguir lluitant fins hui. L’amor per Valencia, l’amor per la seua terra, per la seua gent, i sobre tot l’amor per la seua cultura, la seua llengua i l’orgull de ser i sentir-mos valencians. Pero hui ya ningu recorda estos drets, eixe orgull de ser i sentir-se valencià. Hui uns defenen un espai dins la xarcia, atres seguixen lluitant per que per fi mos incloguen dins d’uns fantasiosos Països, i mentres, els nostres mandataris creen en les escoles chiquets sense anima, sense pensament, sense llibertat, que atrets per l’evolucionisme preferixen jugar al Rugby que a pilota (Ay pilota, pilota valenciana. ¿qui sap quants anys sense vore un trinquet?). Els trinquets s’han assolat per a construir finques, o polideportius a on soles es pot jugar a Padel o Rugby. ¿Que ha segut de tuValencia?
Pero hui hem tingut una nova noticia. En acabant de viure un març sense falles, hem vist desapareixer festes com la de la Salut de l’any passat, per que la dolçaina ya no es un bom instrument, ara el eigenharp trau un millor sonit. Ya no es precis comprar-se un tabal, hui qualsevol aplicacio pot fer ritme en un Tenori. I la moixaranga, ay la moixaranga. es pergue, va morir agonisant uns anys mes tart que els bastons, com tambe ho feren els cavallets del corpus, els cabuts o inclus la carchofa. Ya ningu vol ballar estos balls. Hui tots dancen junts i en rogle, en un vall grec que mes que a una jota es pareix a una rinya de gats (¿que ha quedat dels boleros?)
Pero tot no pot ser mal, la finca de Serrans seguix reproduint en imagens totes les nits la proyeccio de lo que fon eixes Torres, inclus si circulem per l’antiga Guillem de Castro, hui Il·lustrissim Gonzalez Pons, podem vore l’holograma de les de Quart, inclus l’estatua del Palleter. Encara que durant uns anys va ser censurada quan entraren en el govern els afrancessats, hui es pot tornar a vore com la veiem mosatros de chicotets.

Millor sort corre el Micalet, que engalonat de llums i creus encara seguix erigit en son lloc, lloc de pelegrinage que encara hui molts bons valencians seguim recoreent per a arribar a la Basilica a on de forma miraculosa seguix en el seu mateix lloc la nostra Mareta. Eixa que fon prohibida i que fon furtada al poble, eixa mateix que ya no ix el seu dia gran. ¿Que serà de tu Valencia? Si el teu poble ya no festeja cap festa ni cap estacio. ¿Vindran temps millors o seguirem tots plorant fins que morim de desesperacio?

 No queden mes SOMs, ni mes revistes ni llibrets fallers. ¿que va fer que les falles moriren en el 2069? ¿Per que va desapareixer la Moixaranga, i els balls? Tinc que eixir, tinc que preguntar. Aço ya no pareix una broma. Ara comence a recordar.

Sempre m’havia agradat l’idea de despertar dins d’uns anys, de vore com haviem segut capaços de millorar la nostra vida, de fer una Valencia gran. Inclus entre bromes he dit que m’agradaria reviure-ho… Pero no pensi mai que aço acabara aixina, mai pensi que moririem com a poble… Quin pesar tinc, necessite saber mes, tinc que parlar en algu.

 Eixint cap a la llum del carrer, pareix que siguen les cinc. Pot ser les sis. D’un dia de primavera d’hivern, que encara que no fa molt de fret, pels tolls que es veuen en lo carrer pareix que ahir va ploure. Pero no estic segur del tot a on estic, encara que eixa image dins de la meua ment em fa pensar que estic en la ciutat fallera. Un chic jove s’acosta. Pareix un robot, du uns pantalons d’una mescla de tela i paper d’alumini, ulleres de sol (com tots els jovens) i pareix que parla a soles. Sense dubte es un jove.

 Perdona jove, m’he perdut, no se a on me trobe, ¿me pots ajudar?

 Perdones señor pero no l’entingui, pare qui parle como antaño lo fieron mons abuelos.

. ¿Estic en Valencia?

 ¿Valencia? ¿es vuecencia estranger? No pare que parlas com yo. Valencia va hi ser antaño, avui es Valanç.

-¿Valanç? ¿I a on estic, com puc anar a l’ajuntament, a la Basilica?

 Aiuntamient hi es una eina ancestral, avui no existeixi. La Basilica si se donde hi es.

 ¿Podries indicar-me?

– A las hores hi voy alli, no al mesmo lloc, pero hi es propero. Sols hi te que esperar.

 ¿Esperar?

I en eixe moment, just al costat de la nau, el jove es va pedre en un edifici extrany, pareixia com si no estiguera acabat, pero al mateix temps, una infinitat de llums feyen vore que no era aixina. ¿estariem celebrant alguna festa especial? Un so desconegut em va fer tornar a la realitat….

-Asseurese
aqui. Entri…

Si era un coche, yo diria que aixo era molt menut i lleig, i si era un coet, li faltava la cua i les ales.

 Entri i asseurese.

I entrí. Molts comanaments per tots els llocs, plens de dibuixos i en conte de volant, una pantalla. Aixo sense dubte era el futur, i ara comprenia el per que els semafors tenien eixes formes tan rares. Els hologrames ens permitien o negaven el pas, les finques teixien ponts per a creuar el carrer a altures de vertic, i alla llunt, si alla, es veia l’holograma de les torres de Quart, i eixe edifici que teniem quan creuavem el riu, era sense dubte el de Serrans. Pareixien les torres, pero eren tot finestres, d’oficines suponc. Pero… ¿A on va este chiquet? Que ya no n’hi ha fosoooooo.

Pero davant la meua sorpresa, una porta que simulava el foso es va obrir i entrarem dins de l’aparcament. Un edifici gris i sense vida, ple de llum blanca que recordava mes unes antigues oficines que eixa sinuosa modernor. Aci no hem canviat no.

– Si segueix por aqui, a la dreta trobarà la Basilica.

A la dreta trobarà la Basilica, per fi he sentit alguna paraula valenciana, si havera dit Seu, encara que clar deuria haver-li demanat anar a la Catedral. Haguera plorat segur.

 Gracies, i perdona la molestia.

-¿Molestia? No hi hay. Mercy a vos.

Recorde este carrer, pero… ¿com es dirà la plaça dels Furs? Plaça de la Dictotució. Quin nom mes lleig, yo que sempre lluiti per recuperar els nostres Furs, aço sona a dictadura. Tindran rao els SOMs.

Be, vaig a la basilica, la meua mareta no es pot haver deixat aniquilar. Mira aixo pareix un rellonge.
10:30 Diumingo: 9 de Octobre de 2112. Suponc que voldrà dir dumenge, un moment ¿dumenge, i este chic treballant en les oficines? ¿I la gent?, soles estem aci quatre gats. Segur que estan tots en la plaça de l’ajuntament. Huy, de que em sona a mi este nom. Carrer de las Corts. A si, aci estaven les Corts, pero no recorde el nom del carrer aixina. Recorde inclus a on veniem a comprar ciris per a festes. ¿I eixe edifici? Pareix una carcel de formigo. i els lletreros. “Pareds electricas, prohivid pintar”. Lo dit, una carcel, mira la Basilica. ¿I la plaça? ha desaparegut. Pareix un atre edifici com el d’ans. Ara ho comprenc, es un garaig pero per a avions com eixe que m’ha dut.

¿Per a on s’entrarà a la Basilica? Mira, Entry… Aixo serà…

Caigut de genolls en el cor abatut i sense apenes respiracio alce el cap, alli està ella, passant els anys. La veritat es que la Basilica està amagada entre edificis i garajos, pero suponc que els bons valencians seguiren venint a vore’t. Pero hui es dia gran, no tens flors. Contam mareta, dime que ha passat…

De repent, un home m’agarra del braç:

 Alces bon home, no plore per ella.

– No ho faig per ella ho faig per tots els valencians.

 Vinga, assente’s al meu costat, no gaste eixes llagrimes, ningu elegix el desti dels homens, son ells els que el fan realitat.

 Pero com es possible, forem Regne, teniem historia, i parlavem tots valencià.

– I el parlem, la rinya entre mosatros va fer unir-se dos fronts, i tant uns com atres sacrificaren Valencia, per interessos i vots.

 Pero el poble volia lluitar, s¡oponia ad eixa realitat. I aixina naixqueren partits per a reviure eixes sensibilitats. Uns foren comprats pels veïns, atres ben recompensats per l’estat, i una volta sense repressentacio va ser facil, ya tot estava cantat. L’historia es va borrar, ningu recordava ya dies passats, mes tart la llengua i per fi, nostra identitat. Yo plore per Valencia, i voste pels valencians, pero estiga tranquil que per molt que plorem ells ya han donat l’esquena. No volen seguir lluitant.

 Pero tu parles valencià, tu no parles eixe guirigall.

– Yo vaig ser criat en valencià, i amagades el vaig estudiar, pero hui
patixc per que mons fills ho rebugen i preferixen parlar en destrellatat.

– Pero ¿quants com tu queden? aço es pot solucionar.

– No patixca, i acompanye’m, yo li mostrare la veritat.

I aixina eixint per la Basilica, carrer Micalet o con vullga que li hagen ficat, eixirem per la Reina, Fins al carrer Sant Vicent.

-Mire, ¿recorda voste este traçat?

– Si, aci mos detenien, fins que els politics ya havien ho festejat, i quan
eixien del Te Deum i del convit venien per a continuar, tots junts pel carrer la Pau, i aixina fins al Parterre arribar.

 Pero aixo fa molts anys. Yo no ho he vixcut, i recorde que mon pare
ho contava com en temps d’antany.

– Si fa molts anys, no te dic quants ne fa, perque no t’ho creuras.

 Mire ya es veuen les banderes.

– ¿I Vinatea? ¿A on està?

 ¿L’estatua del moro? La llevaren, recordava temps de derrotes, quan els moros manaven sobre mosatros.

 Pero Vinatea fon cristià, ell va lluitar pels nostres drets i
gracies ad ell el nostre Regne es quedà intacte.

– Pot ser, no se tant d’historia, pero ara diuen que la font es veu mes
gran.

– ¿I que fan eixos en Senyeres alli chillant?

Volem vore nostra Senyera, per que sabem que la tenen ahi amagà.
Pero les vostres donen llastima, si pareixen mes pronte draps.

 Mire alli dalt en la finestreta, a vore si la conseguixen ensenyar.

 Corre la policia, vinga bon home i faça’s el despistat.

Mare meua quin susto, a pals se’ls endugueren, manco mal que yo no
pareixia el seu acompanyant. Pero qui manarà aci, que mos neguen
fins l’identitat?

Ara, ya soles no mes me queda un lloc per a anar, suponc que el Parterre encara estara igual. I aixina m’encamine no sense deixar de mirar a tots els costats. Aço es el futur, Carcels de formigo a on els
politics decidixen per mosatros, policies que no deixen que quatre
chics ensenyen la Real Senyera, fills que rebugen parlar la llengua
dels seus pares i ciutadans sense consciencia ni identitat que treballen fins dumenge, com si d’un dimarts normal es tractara. Aço es el futur. Mes valia haver rebentat.

Mira aço es el Parterre, si, es aço. pero, eixa mata verda del mig… ¿a
on està Jaume I? 
Yo recorde que estava aci, just a on està esta mata verda tan gran. Aci n’hi havia un pedestal. ¡Com este!

A vore si puc vore mes amunt, tal volta estirant d’este tronc… Ahi
està “… año MDCCCXC Valencia agradecida...” Collons i pensar que
aixina i tot em cauen unes llagrimes. No tinguerem collons ni
d’escriure correctament en Valencià este retaule. I pensar que per a
poder fer l’estatua tingueren que desfer cinc canons i un obus que
foren duts des del castell de Peniscola…

I aixina caic entre plors de rabia i tristea, entre cansanci i desesperacio. ¿Com ha segut possible Valencia que els teus fills no hagen sabut defendre’t? ¿Quins interessos o beneficis veren en les terres veïnes per a renunciar a tu?

¿Com es capaç un fill d’abandonar a sa mare i manco sabent que si ho fa la pedrà fins sempre.? Quedat en mon cor ho Valencia i deixa que les fulles que tapen ta memoria moren al menjar el veri que passeja per les meues venes i de l’agror de la meua fel. Al sentir que podent ser tu la mes envejada hui patixes seent un infern.¿Que haurà segut de tu, Aledua?

Anuncis

Quant a Jose

Naixcut en Valencia, vaig ser criat en dos pobles dels que soles he arreplegat lo bo, encara que lo mal ha segut, per desgracia, lo que mes m'ha marcat. Done gracies als meus enemics, per que d'ells he deprés a rectificar els meus errors.
Aquesta entrada ha esta publicada en valencianisme, valencianistes, Valencians, valencià. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s