Saforejant en lo fem

Es cert, que moltes
voltes, quan llegim les noticies o quan tenim en la nostra ma alguna
llei, alguna ordenança o algun paper juridic, els ciutadans no som
capaços d’interpretar lo que en realitat diuen eixos escrits. No es
preocupe, encara que fora capaç de fer-ho, per alguna estranya rao,
que afecta inclus als que l’entenen i moltes voltes als que ho
redacten, esta maniobra preten just lo que acaba conseguint. El
nostre desconeiximent.

Pot ser per aixo, en temps antics, les lleis estaven en llati, que si
be es supon que era lo que per aquell temps parlava el poble, no
tenia res que vore realment en el seu parlar, ya que davant d’una
poblacio absolutament analfabeta, sa llengua era el romanç (o
llengua del poble), romanç valencià en el cas de Valencia. D’ahi,
que el propi Jaume I fera una donacio o privilegi a Valencia el 4 de
Juny de 1264 en Calatayut ( Datum
apud Calataiubium pride nonas iunij anno M CC LX iiij
)
en
que diu clarament “

Statuimus
imperpetuum quod aliquis iurista, advocatus vel alius iurisperius non
advocent in curia civitatis Valentie nec in aliqua curia totius
regni, nec in alquibus appellationibus deinde aliquo tempore,
exceptis apellationibus que ad nos venerint, nec iusticie alique
regni predicti non admittant deinde libellum aliquem in latino nec in
romantio, sed iusticie et judici scribant vel scribi faciamt querelam
petentis et responsionen defendentis verbotenus et in plano, et omnia
aliaque partes dicere voluerint, et ea omnia ponantur et scribantur
in romancio in libro curie, et ita fiant deinde perpetuo omnes actus
et sententie in romantio
”.
Pero este privilegi, no era mes que un avis, o una alçada de veu als
que no feen cas de lo ya citat en els Furs de 1261, que foren
traduïts per mandat expres del propi rei Jaume I pels valencians
Guillem, Vidal i el seu companyer Bernat “
Guillelmus
et Vitalis
,
illorum 
Bernardusque sodalis
(frares del monasteri de Benifassa¨), exigint-los que traduïren els
furs a la llengua del poble “
translataverunt
hos Foros
et
erdigerunt /
in
lingua planam legaliter atque romanam

”.
Com demostra en l’ultima entrega Agusti Galbis.
¿Quina
llengua seria esta, la que parlava el poble, per a, en tan sols
vintitres anys,
el
propi Jaume I no tinguera mes remei a fer traduir els Furs en eixa
llengua per a que l’entengueren els valencians, omplint-la ademes,
d’arabismes com
terquim,
fanechades,
almut
que no existien en atres llengües mes al nort? ¿O es que l’immersio
llinguistica dels Conquistadors fon tan gran, que per a enganyar als
ciutadans, els juges conquistadors feen els juïns en llati, per a
tindre mes facil l’engany?
Anem
a vore, yo, personalment voldria que aixina fora, i mes tenint en
conte que ho ha dit tota una institucio com la AVLL, pero, ¿Com
demostren que en 1250, quan en la traduccio de Salammo Ibn al-Quitzen
(
Escrivi
totes les coses damunt nomenades en lo dit kalendari per manament del
molt alt senyor rey a qui Deu salvu, 
Salamo
fill de Alquitzen

) de la carta pobla dels musulmans de la Vall d’Uxo ho fa en catala?
¿Acas, Salammo, musulma de la dita Vall cobrà sismil Euros com
vostes per a adoctrinar en la catalanitat a tots els seus conveïns?
¿O es que en soles dotze anys es va conseguir que tots els musulmans
de la Vall d’Uxo parlaren catala? Crec que
albello,
colomer
i
arrova
ho desmenten de nou.
Pero
es que clar, igual, els tres frares de Benifassa vingueren a llom
d’un ruc des de Barcelona en la reconquista… Puix, la veritat, aixo
no ho haviem pensat, pero ya que estem, en el mandat de Jaume I en
Valencia, fa falta considerar, que el propi “
Llibre
dels Feyts

es un llibre autobiografic, caracteristic dels governadors musulmans,
i tenint en conte que es va redactar en dos parts, i que la primera
part fon escrita en 1244 en Xativa, i la segona en 1274, no seria
gens desgavellat que fora escrit ademes per valencians. L’existencia
de multitut d’arabismes i mossarabismes, ademes d’haver fet ya ans,
en el propi Cit, una cosa pareguda el que fon juriste, poeta i
component de la Cort Valenciana del propi Cit “
Abu
I-Walid al-Waqqashi
”,
podrien recolzar esta rao. ¿No creeu?
Pero clar, si rebugem els
nostres propis estudis, aquells que mos favorixen, per a abraçar
falsos dogmes i convertir-los,”per
la pela
”, en ciencies irrefutables, carents
de sentit i llogica, que damunt  de ser els oposts al pensar i saber del poble, s’imponen en l’educacio de grans i
menuts. Mos trobem en la realitat, en un Congres Internacional de Llingüistica Romanica, que
celebrat en Valencia, soles conseguix reunir durant l’actuacio (per
que estos tenen mes de comediants que de llingüistes propiament dit)
mes que a cinc espectadors. En fi, eixa es la realitat llingüistica
de la AVLL, el soport que rep per part del mon llingüistic, que no dubta en omplir les sales durant les exposicions d’atres academies, i les
bases per a l’historia que tan fermes diu compartir.
Si aixina i tot, no creu
estes paraules i pensa que està desfasada la critica, no es
preocupe, sempre pot entrar comodament en la web de la AVLL i buscar
el seu famos dictamen. I si es capaç de trobar en les seues
afirmacions historiques algun document que reforce la conviccio de
que parlem catala, no ho dubte, diga-nos-ho. Li ho agrairem, igual
hem estat sis sigles equivocats dient-li a nostra llengua valenciana.
Pero si no es el cas, li
demanem que busque la resposta de la RACV sobre el dit dictamen, no
te desperdici. I ademes, podrà vore com de clar escriuen els
verdaders filolecs, els que no tenen res que amagar, en fi, aquells
que no han gastat mai la nostra llengua per a fer politica, i manco,
per a saforejar en lo fem les falses lluites llingüistiques per a
amagar a tot el poble, lo certament serio de la nostra realitat. Que
estem governats per politics acomplexats, i incapacitats, que en
conte de velar pels ciutadans i assegurar-los menjar, treball i
vivenda digna com diu la Constitucio, eixa a la que tan clamen. Mos
tenen enfrascats en batalletes inerts que ya fa anys deurien d’haver
solucionat.
Senyors, parlem valencià,
¿i que? Ara ya solucionat ¿ volen atendre les necessitats del
poble? Los recorde que dema fa set anys de l’accident del metro, i el
germà de Cotino encara no s’ha pronunciat, sobre este terrible i al
mateix temps vergonyos episodi de la nostra democracia autonomica.
¿Deixem de saforejar lo
fem i busquem solucions, o mos apartem del cami i deixem pas a gent
que estiga realment compromesa a complir els seus deures i sobre tot
les seues promeses electorals? Que mentres vostes seguixen tirant pilotes fora, molta gent, per obligacio,saforeja en lo fem, pero per a poder menjar, senyors.
Anuncis
Publicat dins de Adoctrinacio, antivalencianisme, antivalencianista, AVLL, AVLLc, mentires, Vot util | Deixa un comentari

Blavero, ¿eixe nom sense origen?

Fa molts anys, a principis d’abril de 1939, acabava en Espanya un dels mes foscs cicles de sa historia, la Guerra Civil. Una guerra en que lluitaren germans contra germans per uns motius politics i idealistes diferenciats i definits, pero que realment no foren tan definits ni compresos pels que realment els defengueren, el mateix poble.
Valencia fon declarada republicana i “roja” des del començament, puix era la capital de la Republica que perillava des del començament de la mateixa guerra, per no dir que realment era l’enemic a abatre pel bando opost.

I aixina va transcorrer la guerra, en que el bando nacional (blau) i el republicà (roig) atacaven i defenien les seues possicions, arribant inclus a desplaçar gent d’atres regions per a ajudar a les mveïnes. Gents, que com les republicanes valencianes duyen moltes voltes la seua propia bandera (Real Senyera en el nostre cas) acompanyant a la del seu bando.
Deixant un poc de costat el tema, pero sense eixir-me’n massa d’ell: per a destacar un fet, que tingue lloc aci en la nostra Valencia, encara que l’acort es firmara oficialment en Barcelona, a on el president del Govern de la II Republica Manuel Azaña i Diaz, i el ministre d’Instruccio Publica i Belles Arts Jesus Hernandez i Tomas, va restablir en 1936 la catedra de Llengua y Lliteratura valenciana,“que formará parte integrante del plan de estudios en la forma que se establezca por este Ministerio” (La Gaceta de la República, num. 328 del 23 de novembre de 1936).Conquista d'Ibiza
Pero un fet serà clau en esta guerra, a part de la famosa batalla de l’Ebre, a on els valencians tinguerem que dir i molt dins d’eixa famosa “quinta del bibero”, es tracta de la Conquista de Mallorca, a on durant molt de temps els republicans i els nacionals lluitaren per conseguir el bastio, que faria de pont per als avions provinents d’Italia i Alemania, per a poder propinar els famosos bombardejos tant a Valencia com a Barcelona. Una defensa que, es va vore minvà per culpa d’un fastamagoric i aprofitos nacionalisme catala, que arribant a costes mallorquines, informava a la flota valenciana que soles lluitarien per la republica catalana, a lo que els propis republicans valencians contestaren que ells lluitaven pels seus germans i per la republica, no per a aprofitar i començar noves divisions. Un fet, este, que va sorprendre a tots, puix en acabant d’esta conversacio, la tropa catalana, pegaria mija volta i tornaria al seu famos port de Barcelona, deixant a soles en esta aventira als republicans valencians, que aixina i tot conseguiren lliberar Mallorca, encara que l’alegria no durara molt de temps.
En fi, suponc que per este acte i molts com estos, una volta acabada la Guerra Civil, el nou “Caudillo” seqüestrà les principals banderes regionals (no aixina la quatribarrada, que mantenia els colors de la patria indivisible i formava part de l’escut imperial), i les va exhibir, en deshonra, en el mateix desfile de la victoria, obligant-nos durant uns anys als valencians a que durant el 9 d’Octubre soles poguerem traure al carrer el famos i fals pendo, que era saludat al seu pas en la palma en alt, com es saludaven els colors “nacionals”. Mentres, la Real senyera, estava arrestada, baix arrest de guerra, per ser bandera republicana i lliberal.

Mentres, les agonies i repressions dels republicans foren tot un calvari per ad ells, pero pot ser que el fet mes “en possibles” o ad aquells valencians que defenien sa valenciania i no desperdiciaven cQue penos lo del Pendóap ocasio per a poder traure la nostra Real Senyera i fer gala de la seua valenciania, eren increpats i nomenats “blaveros”.¿Per que “blaveros”?Blaveros per embrutar els colors de la “grande y libre” en color blau, blaveros per que era precisament el color que mes odiaven els republicans, el color dels uniformes dels guanyadors, i per tant la millor forma d’humillar a qualsevol “roig”. I com no blaveros, per que mostraven orgullosos una bandera en Corona Real i la nomenaven Real Senyera: seent uns d’ells republicans que odiaven als reis, i els atres seguidors del regim, en que “el Caudillo” era la maxima figura, i el rei, era soles un home que vivia en l’exili i que era considerat “persona non grata”.

Pero els temps canvien, i les aigües tendixen a tornar al seu curs, tornant el “regim” les banderes al poble, puix pareix ser que eixa pretensio de llevar l’identitat no funcionà de la forma esperada. Valencia tornà a despertar en bandera propia, i dur la Real Senyera va deixar de ser un signe de derrota, per a astutament convertir-se en atra manera de mostrar amor per la “grande y libre”.I aixina, els falangistes començaren a vore prop el final del seu mandat, i començaren a buscar nous camins, nous signes que els ajudaren a mantindre’s en la cresta. Uns nous signes que no
Que penos lo del Pendó tardarien a acceptar, encara que el principal inculcador, aci en Valencia, fora un “roig” en l’exili en Mallorca, que havia segut elegit pel pancatalanisme en l’exili, i que anteriorment a la guerra, ya tenia les seues amistats allà per terres de Tramuntana. A on per cert, el sentiment pancatalaniste ya aflorava en el si de les mateixes families falangistes, que defenien els colors del “caudillo”, i deixaven als seus fills estudiar o acodir a classes nocturnes per a enriquir l’anima, o a excursions estudiantils al monasteri de Montserrat.

Aci en Valencia, mentres, mos debatiem en l’ortografia, uns abraçant unes falses bases i atres, lluitant en la resistencia, per ser republicans o per seguir defenent la normativa autentica del 14. Pero les cartes estaven marcades, i precisament un dels maxims falangistes de la Ribera va llançar el primer pols a Valencia, ajudat com no dels seus “contactes tramontaners”, editant el seu famos “Nosaltres els Valencians”, i propiciant, ademes dels contactes entre mestres “nouvinguts” i promocionant, com no, visites guiades al famos Monasteri de Montserrat.
Pero, ¿que te que vore aço en els “blaveros”?, puix molt senzill, ya que estos nous salvapatries, utilisaren novament este insult per a referir-se als valencians, accentuant ademes, que eixe era el color dels uniformes i identitaris del “regim”, i que la Real Senyera, no era mes que un invent franquiste per a accentuar la, falsa i inventada pel negacionisme, desunio entre els territoris dels països catalans.El restant, ya el sabeu, els que seguirem i seguim defenent Valencia, som tachats de “blaveros” o actualment de “secessionistes”, evitant aixina el dir-mos senzillament valencianistes, mentres els “negacionistes”(que neguen la nostra identitat i fomenten el genocidi cultural i historic d’esta) intenten convencer com ya feren en anys de franquisme, que seguint sa ideologia defenen la valenciania, encara que esta volta, la defenen tornant-la a privar de llibertat i sumint-la ad atra esclavitut.

El dia en que ningu recorde ya el nom dels futbolistes, el dia en que Valencia deixe eixe complex de deute cap a Ponent o Tramontana. En fi, el dia en que tots mirem cap avant, sense tindre por ni complex pel que diran. Tornarà a renaixer el nostre espirit mamprenedor i nacionaliste, tornarem a ser poble i estarem orgullosos de ser-ho. Defendrem per fi lo nostre i tornarem a parlar tots en valencià.
Mentres, valencianiste, queda reduït a tots aquells que acodixen el dumenge a Mestalla, o a tots aquells que agarren un dia la Real Senyera i diuen “yo soc”.
Per als demes mos queda l’insult naixcut en les files del Franquisme de Blavero, soles, o unit a “faixista”.
Beneida contradiccio.

Publicat dins de Blavero, valencianistes | Deixa un comentari

Cronica d’una falla anunciada

Fa uns mesos, ya advertia que, per alguna estranya rao, enguany les falles anaven a mostrar-nos el seu costat mes obscur. Pero imaginant-me el costat mes lleig de les falles, mai podria pensar que anava a ser tan lleig com per desgracia ha segut. I es que quan els valencians mos ho proponem, hopodem fer tant grandios com tambe tan penos.

Els començaments de les falles d’enguany ya estaven minats, si, ho se. Sobre tot en acabant d’unes reunions a on el dd intentava convencer als fallers per a que el dia de la cremà fora sempre dulluns. Una conclusio que no va agradar gens als fallers, pero que per desgracia no he vist criticada en cap falla. Cosa que no passava en el famos 21% del IVA, que encara que es van vore moltes elusions durant l’expossicio del ninot, no es que fora la critica mes estesa de totes.

En fi, enmig d’eixe ambient, les mascletades començaren en Valencia, mascletades a les que es van unir un grup de protestants que baix d’un balco buit de politics chillaven, pitaven i en part feyen el ridicul davant l’atonita mirada de falleres i falleretes, que enguany ni tan sols els han fet cas. Mentres, com ya vaig dir en atre articul, els politics fruïen de refrescs, vi i pastetes (sobre tot papes i olives) en l’interior. A on per cert, els crits no es senten.

I aixina s’arribà a la plantà, en la que molts valencians dedicarem esforç i ilusio. Ilusio que es va perdre poc a poc al vore les falles. Molt boniques, si, la veritat, pero gens acordes en la realitat. En molts monuments, els ninots de princeses, corsaris o guerrers, en cares guapes i que res tenien que vore en els cartellets, representaven escenes tipiques, pero per alguna estranya rao, els rotul mos volia fer entendre que eixes escenes tenien que vore en el quefer politic i social. Dos guerrers batallant en cara de princesa, representaven la lluita entre el dd i el SOE. Mentres, en un atre raco,dos corsaris representaven als politics furtant-nos els diners… ¿A on queden eixos ninots en que era facil adivinar als representants -politics o no- puix tenien la seua cara mes o manco caricaturisada, i eren inclosos en escenes conegudes per a denunciar el seu mal comportament? Tampoc hem vist  escenes en les que els pobres, els necessitats feyen coa per a acodir als menjadors socials; enguany els contenidors deurien d’haver sigut els protagonistes.

Pero es que damunt, les poques critiques que hem pogut vore, estaven escrites en catala, o en eixe “Nurmalitzat” que volen fer-nos creure que en valencià. ¡En tant que ha significat el mon faller per a Valencia i sobre tot per a la valenciania. Pero clar, es preferible optar a subvencio o premi per rotular en catala, que rotular en valencià i seguir aixina en la critica a l’autoritat. Eixa critica que tant i tan famoses feu i ha fet les falles. Pero no, n’hi ha qui seguix preferint els diners a les tradicions. Per sort encara queden llibrets escrits en llengua valenciana i carregats de satira, una satira que tambe es troba hui en perill. Ya que no es lo mateix tindre la sort de contar en un satiric valencià, que tindre que conformar-se en traduir pel SALT versos copiats. Es lo que te l’ironia valenciana.

En fi, crec que hi havia moltes coses que dir sobre les falles d’enguany,en les quals, per cert, una de les critiques que mes m’ha cridat l’atencio era una de la falla de Na Jordana, en la que en un raco es podia vore la ya mes que impertinent foto en la que Rita apareix sobre el fondo de la Mare de Deu en una inscripcio de “VIXCA LA MARE DE TOCH VALENSIANS”.

Resulta quan menys curios, puix ningu ha denunciat que es maltracte aixina a la nostra Mareta, mentres molts han corregut a denunciar i a donar la rao tant a “indios” com a “vaquers” sobre certes figuretes religioses. I que conste que ni done ni lleve la rao a ningu, i que seguix en el pensament de que tal volta, si les falles enguany hagueren segut falles, aço no haguera passat, puix tant hem volgut engalanar les mateixes que com en Valencia no tenim prou monuments ni estatues ni paisages, al final mos ha tocat recorrer a uns atres llocs i cultures.

En fi, i per a acabar nomes vos deixe una reflexio:

¿Que serà de les falles una volta que hagen deixat de ser-ho? Puix resulta penos que una festa tan critica i tan valenciana, enguany, unicament haja tingut com a critica el fet que quatre persones chillaren en pancartes davant del balco de l’Ajuntament i que l’unic sentit de valenciania s’haja quedat reduït als llibrets del concurs que organisa Lo Rat, les quatre senyeres escampades pels carrers i l’ofrena a la Mare de Deu.

Llunt queden les verdaderes falles de tot aço. Pero mes llunt encara queda el sentit de valenciania que mos està sent aniquilat dia a dia des de les nostres institucions davant la passivitat de tots, pero sobre tot baix el complex d’inferioritat dels fallers de hui en dia.

Encara que tranquils, podeu seguir creent-vos que enguany han sigut les falles mes critiques, com afirma Canal 9, que per cert, no explica el perque enguany no hem tingut visita de cap autoritat estatal. ¿Sera que gracies ad este sentit d’inferioritat i auto-odi, que mos han impost, Valencia ya ha deixat de ser la que era, i els valencians per fi hem acabat sent l’ultim pel del cul d’Espanya?

En fi, espere que a l’any que ve ho tingau en conte.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Un rat en lo balco

Hui es dijous, son casi les dotze i mija, i estic corrent entre la gent per a arribar a l’ajuntament de Valencia, hui tots els alcaldes de Valencia i les cases regionals han sigut convidats per a poder fruir de la mascletà en l’Ajuntament. Una bona amiga m’ha convidat, i la veritat, estic un poc nervios. Ya fa uns anys vaig estar, i la veritat, no es que me vaig alegrar molt per lo que vaig vore.
Ya casi desesperada, Angels mes nerviosa que yo encara m’espera en la porta. En la ma dreta du un paper, com mija quartilla de carto que me dona, dient-me que m’afanye, que ya no cap ni una agulla dalt. I accedim dalt l’ajuntament a una sala gran a on els tableros i la gent conviuen de forma un poc aparatosa, està ple. Entre els assistents veig cares molt conegudes, alcaldes regidors, l’alcaldesa, vestida de dol, per cert, i com no a les falleres. Pero moltes coses han canviat. Els tableros oferixen una image un poc pobra. Ya no n’hi han tants pastiços, i damunt pareix que les reines del banquet, enguany son les olives i les papes. En fi, n’hi han retalls, o qui sap igual guarden lo bo per a quan vinga Mariano… o la Merkel. Pero aixina i tot, el to de veu es molt gran, pareix que aci s’estiga fent la mascletà, i no fora.
Vullc aprofitar el moment i eixir al balco, cosa que pareix que no vaig a tindre massa facil. A un costat de la plaça puc vore una image curiosa, “La Equitativa“. Un edifici que mostra la justicia velant per tots els ciutadans i protegint d’alguna forma l’equitat de la plaça. Pero llamentablement des de dins de l’Ajuntament  no es veu, ni pareix interessar. Els vins i els refrescs, els pocs pasticets i les papes son devorades pels elegits. Mentres baix, la gent s’espenta i intenta fer-se pas entre la demes gent. Pero ahi, just baix del balco, un grup de jovens en una espectacular Senyera es junta, son vora setanta, i seguix acodint gent. Una sort lo del movil, puc parlar en ells, i en un moment pareix que inclus me busquen, pero es dificil arribar a la barana, tampoc vaig a ser yo el que comence les espentes, justament hui.
Angels me presenta a Crespo, eixe gran home que fa uns anys defenia les nostres falles, ay Crespo. ¿Per que me parla este home en castellà? ¿acas es pensa que estem en Madrit?, pero aixina i tot, intente parlar en ell, fent que per fi es solte i comence a dir-me alguna coseta en valencià, s’ha fet el dur. Pero no tarda en donar-se conte que no ha sigut massa correcte, i rectifica “Segur que estas disfrutant hui“, una llastima, senyor Crespo, en lo bonico que haguera sigut dir-me soles si m’ho hestic passant be, si estic fruint o gojant de l’acte…. pero “gaudir...”, home que pareix Tormo. i la veritat, entre excuses, pero seguirem parlant.
Rita cridava a la gent, el balco pareix una passarela, i Angels me torna a cridar, “vinga una foto en Rita“, “Deixa-ho, no, no me’n vaig a fer cap, i no vullc arrimar-me, vinga fruïx del convit i mira, ves en conte que eixe home del monyo blanc, que pareix l’amo i te va a chafar...”
Pero quan s’arrima a mi, una veu ix del meu si, sense voler ” Home Ribó” dic estirant la ma “¿Com estem, ya a depres voste a parlar en valencià?” I de nou, com si d’un huracà es tractara, en una espenta Ribó hem fa cap a un costat i seguix avassallant a la gent per a fer-se puesto cap al balco. Pareix que hui te algu per baix que igual, qui sap li fa un reportage o el trau en la portada del Levante.
Deixa’l es un maleducat“, diu un home en ulleres darrere de mi. “Ell soles busca el protagonisme
Si, m’ho imagine, un home que es capaç de vendre a tot un poble a un atre amo, i fer que tots com a esclaus parlem la llengua d’eixe amo, no pot ser molt educat, la veritat“.
I aixina, de repent sentim la primera carcassa, ya soles falten 10 minuts, i yo me pregunte ¿tots tenim que vore la mascletà? ¿D’a on?
Aixina comencen a obrir finestrons, la gent va acoplant-se, pero la majoria sense deixar el got. Que tenim que fer si hui som convidats de lux.

Quan comença la mascletà, des d’un raconet veig com transcorre i puc sentir gracies ademes al reso de la sala com retumben els coets. Es un privilegi. Pero seguixc preferint vore’l baix, qui sap igual hui haguera pogut fruir d’un bon dia en la meua senyera en companyia del GAV. I tot s’acaba, pero seguixc mirant pel balco. La gent que estava en lo balco, ha desaparegut d’ell, soles queden falleres, i quatre fent-se fotos. Els restants seguixen de nou rodejant els tableros, mirant si queda alguna cosa i molts ya han començat a baixar, tot es un guirigall, no es pot ni parlar.
Com tampoc va ser bona resposta quan arrimant-me a la alcaldesa, i que conste que no volia fer-ho, li vaig dir “Rita ¿veu voste normal que justament hui estiguen els inspectors de facenda entrant en totes les falles d’especial i primera?” No va dir res i es va quedar palida al mateix temps. Igual es que la noticia la sorprenia. Llastima no haver-ho fet la propia justicia, que seguix regnant des d’alli dalt vegent i sentint la mascletà tots els dies des d’eixe lloc tan privilegiat.
Baix, el GAV s’ha ficat al mig de la plaça, la gent els saluda, i veig com molta gent los dona l’enhorabona. Dalt molts alcaldes i regidors, ademes dels presidents de les cases regionals parlen del GAV. Tots pensen que es bonico vore senyeres en la mascletà, mentres molts els llamenten per lo deixat que està el valencià. “Vostes sou part dels culpables, soles vostes teniu en les mans arreglar-ho” Pero clar, quan u no vol sentir, es millor seguir en atre tema, o ignorar les paraules que no vol sentir.

I aixina, Angels i yo baixem a la plaça, mes que res per a pegar una ultima ulladeta, li he promes convidar-la a dinar, pel favor, que manco. I m’arrime a vore a la gent. Ells seguixen parlant en la gent repartint pegatines i mostrant una i atra volta a la gent el mal que mos està fent el pancatalanisme, mentres, mes gent protesta en pancartes, i sense, sobres i manetes, lletreros i ditets. En fi, res de nou, i una volta mes, el GAV ha fruït hui d’un nou dia de mascletà, ara toquen les paelles, i mentres ells se’n van, i mosatros dos, en sentit contrari anem a dinar tambe.
Quan acabarem de dinar, torne a casa, i vaig estar parlant en molta gent. Molts me comentaren lo de les inspeccions, atres me digueren lo de la mascletà, ningu me va comentar res d’altercats, ni de res paregut. Pero hui, ya divendres, obric el Levante i veig una noticia. Bronca con E2000 i el GAV. I clar, me fique en contacte en ells, i m’ho aclarixen.No ha passat res, tot ha transcorregut en normalitat. Es mes, quan va vindre la policia, dos persones començaren a chillar proclames absurdes, i una tercera (que no anava ni en ells) els va dir que es callaren, espentes, i poc mes, i la policia es ficà pel mig. I a tot aço, la gent del GAV arribant casi a l’estacio del Nort. La pregunta que yo hem faig es… ¿per a que dos furgones de la UIP? ¿Acas tenia por la policia per si algu los fea mal als jovens del GAV?
En fi, i mentres la justicia alli dalt soles veent la mascletà, tan Equitativa, com el Levante.
¡¡¡¡¡A vore quan desperta senyoraaaaaaa!!!!!

Publicat dins de falles, GAV, mentires | Deixa un comentari

Els del AQUÍ

Hui, en Valencia, es un dia de festa, o aixo deuria de ser, puix com tot poble, hui Valencia celebra un dels seus dies mes grans, el dia de la seua Llengua. Pero… ¿Per que hui 3 de març no es un dia gran? ¿Que ha quedat d’eixos anys en que tots els diaris regalaven coleccionables de la nostra llengua, fasciculs del diccionari de la RACV, inclus enganchadorets en que es defenia la nostra llengua? ¿Que ha canviat?

Realment, quan les coses es fan mal, es molt dificil adreçar-les. Pero en el nostre cas, no es soles dificil adreçar-les, si no que es tota una utopia l’intentar-ho. ¿I per que? Puix possiblement per a buscar la resposta, deuriem de buscar un poc mes alla, amagada en l’historia dels anys 80, quan un poble com el valencià va decidir eixir al carrer i demanar, no lo que tenien uns atres, si no que simplement lo que li pertanyia com a regio, i mes individualment com a poble historic que era. Eren temps dificils, en que uns politics adestrats en temps de franquisme i un poble sense anima caminaven a trompades de a poder seguir fent front als canvits. Un poble que no es creïa que per fi, el anaven a deixar parlar en valencià, i sobre tot uns moviments culturals que havien vist com des de les files de l’antic regim los recriminaven no parlar en cristià. Tot pareixia que canviava per a be, pero no tots els contes de fades comencen be, ni tenen el perque fer-se reals pels simple fet d’haver-los contat.

Amagats en l’ombra i preparats per a eixir en son moment, els politics del AQUÍ començaren a abanderar manifestacions, que no soles no havien organisat, si no en les que no creïen. Abanderant moviments que gastaren per a benefici propi, rebujant corregir erros passats, i dirigint institucions que ya des del primer moment los venien grans, deixaren en mans dels que mes beneficis “los” aportaven el control i la direccio d’estes.

Aixina, abanderant un fals socialisme, i reivindicant un canvi, el SOE entrà en les nostres institucions, a on gent de preparada com l’advocat Cipirà Ciscar ocupà el lloc de Conseller de Cultura, llocs des del que en primicia elaborà el pla d’us i ensenyament del valencià. Un pla tan ben platejat llegal i advocatoriament, que inclus hui en dia es dificil, no soles d’entendre, si no que està tan ben programada i tan ben feta, que esmenes com les fetes pel Partit Regional Popular (ara dd) en que reclamaven anyadir “Idioma” cada volta que apareguera escrit valencià en la llei foren anulades i desaprovades. ¿Per que? El temps ho ha dit. Per cert, es una llastima, que durant 18 anys el propi dd no haja tingut ocasio per a esmenar el descosit, sobre tot contant en la majoria absoluta i el recolzament de tot el poble. Pero aixo son atres pastures.

En fi, com he dit ades, una llei tan confusa, que per començar està escrita en una llengua, tan artificial com antivalenciana, per a fer-mos una idea, es com si el Govern Britanic fera una llei sobre l’angles en italià, o en vasc.

Pero lo mes curios, d’esta llei, es que elimina totes les anteriors, per les que els professors, ya formats, havien acodit “per Decret” a Lo Rat, la RACV i al GAV per a que els mestres, tots de llengua valenciana, els ensenyaren i los donaren els ben guanyats tituls de mestres en llengua valenciana. Professors que foren arraconats posteriorment pel Decret 79/1984, de 30 de juliol, del Consell de la Generalitat Valenciana,

sobre aplicació de la Llei 4/1983, d’Ús i Ensenyament del valencià, en l’àmbit de l’ensenyament no universitari de la Comunitat Valenciana. Decret, per cert, contradictiu com ell soles, en que no soles s’inabilita a tots aquells que no tingueren els tituls oferits per l’Universitat, si no que damunt obligava als mestres a tindre filologia hispanica seccio llingüistica valenciana, o filosofia i lletres, o qualsevol atre estudi que ho certifique… I yo me pregunte, ¿firmaria els certificats el matematic Guia com va fer en l’Estatut de l’Universitat? I per si encara no estava tot prou politisat, crearen la comisio tecnica per a l’ensenyament(en lo bonico que es el valencià ensenyança) del valencià. Que seria dirigida tota ella per filolecs, com es pot entendre llegint l’Orde del 2 de març de 1988 , seent el seu president l’advocat Ciprià, i deixant com a simples vocals tant als sis filolecs proposts per les universitats de Castello, Valencia i Alacant (2 per cada una, i sense tindre per que ser valencians) i al restant dels proposts. O siga, que tenint en conte que estos filolecs hagueren sigut valencians i hagueren tingut consciencia valenciana, Ciscar, com a bon filolec (con Pompeu), prenia l’ultima decisio.

Pero estos pobres mestres arraconats, com el nostre Ausias, i totes eixes families, i en especial el poble valencià, que fon discriminat per la seua llengua, encara que aixo ho denuncie el nostre Estatut, veïen en el dd un canvi, una nova esperança que els duguera mes alla. Una nova oportunitat de fer per fi justicia i de tornar les aigües al riu. Pero aixo no va ocorrer, i novament els nostres politics, donaren l’esquena al poble, no soles reobrint de nou la ferida, si no que creant una Academia politica que ni tan sols s’ha dignat en reconeixer ni ficar davant de valencià/ana el titul corresponent d’Idioma que tant i tant reclamava el dd en l’epoca valencianista. O per lo manco que tingueren la minima decencia de respectar als nostres grans escritors.

Fa uns dies, i en celebracio del dia de la llengua materna, les velles glories, tots eixos politics que en son temps pogueren i no vullgueren tallar de soca i arrel el problema, simplement per que en son moment ell tingueren la clau, pero preferiren seguir en els seus propis “beneficis”, feren un manifest de valenciania, en que ademes testificaven que era el manifest oficial del pensament del dd.

Un dd que ya no ilusiona, que mos vengue el progrés i mos entregà simplement ruïna i retras, que abanderat de valencianiste ha conseguit fer creure a tot un poble que per a ser valencià deus de ser del dd. Pero que realment ha ferit de mort la nostra llengua, i que, encara que el tito Rus ixca dient que els que diuen aleshores son uns analfabets, oblida que eixos mestres o alumnes ho diuen gracies al seu programa educatiu en valencià, i sobre tot gracies a la propaganda que des de les seues pagines, com poden ser la propia de la Dipu, els brinda a totes eixes associacions sobresubvencionades tant per la GEnCat com per la nostra Molt Honorable, enllaçant-les inclus com a defensores del valencià.

I es que, senyors del AQUÍ, si vostes volen parlar en “castellano” o en catala. Parleu-lo, pero no obligueu al poble valencià a tindre que fer-ho per a poder menjar, i sobre tot, no vos tireu les culpes els uns als atres.

Si la garantia (com diu el nostre descafeïnat Estatut) de defendre l’us i l’ensenyança del valencià no es complix. Es culpa vostra, no del poble, que el seguix gastant, escrivint i deprenent, encara que vostes fiquen obstaculs i soles premien als que deprenen a dir correctament el castellanisme aleshores o el frances vacances.

Ya vorem com celebren vostes i com publiciten hui, el dia gran de la nostra LLENGUA VALENCIANA.

Puix molts de mosatros ya ho ferem ahir, en ofrena floral i poetica a Mossen Ausias March inclosa. Per que mosatros no enganyem a ningu, i mes que vos pese estem i continuarem per molts anys ACI.

Publicat dins de Adoctrinacio, antivalencianisme, llengua valenciana, Traïcio | Deixa un comentari

BON NADAL I FELIÇ ANY NOU (o Ninou)

Que el 2012 era l’any del valencianisme, es un fet. Ha segut enguany el millor any per a la conciliacio i sobre tot el principi d’una nova unio. Ya no fa falta estar amagat darrere d’un panflet ni dir en veu baixa que som valencians, puix com a valencians hui la nostra societat comença a tindre i recuperar eixa esencia que s’havia perdut durant molts anys en que els valencians hem segut ningunejats per tots els fronts, anys en que viravem sense rumbo i que erem considerats analfabets, incults i inclus residuals dins d’una societat cada dia mes preocupada pels mercats i per les opinions alienes que per les nostres propies. Anys en que era trist acodir als trinquets per a vore una partida, degut al chicotet numero de gent que acodia ad ells, quan no estaven abandonats, anys en que desfilar el 9 d’Octubre era poc menys que un fet d’uns radicals que soles volien figurar eixe dia i oblidaven que molta mes gent es sentia valenciana pero tenia vergonya d’eixir, un acte soles per als que vivien en el Cap i Casal, sense tindre cabuda els del restant del nostre Regne.

Novament hem segut victimes del desprestigi, pero hem guanyat adictes dins la resistencia, les noves tecnologies mos han permes coneixer a mes i mes gent, que des de Castello i Alacant seguien lluitant soles, com si d’un Quixot entre molins es tractara. Molts han conegut la RACV, inclus molta gent jove ha entrat per les portes del GAV, s’ha deixat vore en les conferencies de l’AELLVA, o del INEV en el seu 75 aniversari, inclus han servit d’espenta per a fer possible la Convencio Valencianista i per a, no sense esforç ni contratemps fundar un nou partit com es Renovacio Politica. Gent en nom i llinages propis que s’han donat conte que no estaven soles en el seu propi poble, que lo que ells pensaven no era soles un pensament antisistematic, si no que tenia la seua rao, el seu ser i que com les flametes enceses en un dia de Nadal per a donar la benvinguda al Nostre Senyor, era una chicoteta flameta, pero que inclus hui s’ha convertit en una flama tan gran, que inclus en acabant de vore com el nostre Regne patia el seu devastament mes fort dels ultims anys, mos ha permes seguir avant, seguir juntant pedretes i sobre tot seguir agrupar-les en la seua forma i medida correctes per a començar els fonaments d’este nou edifici. Que si be contava ya en el seu fonament en figures com  el Rei Llop, el propi Cit, Jaume I, inclus Francesc de Vinatea, recolzat per Ausias March, Joanot Martorell, Jaume Roig, el Sant, entre els sants, Vicent Ferrer, el gran defensor de les nostres lletres Onofre Almudever, el velluter Vicent Peris, l’inconbustible maulet Gregori Mayans, el notari Vicent Boix,  Teodor Llorente, Constanti Llombart, Josep Nebot, qui arropats i reencontrats pel pare Lluis Fullana i Mira i novament exaltats  per Miquel Adlert, Antoni Ubieto, inclus pels sempre plorats Joan Gil i Emili Miedes, i atres mes oblidats com el sempre mestre Chimo Lanuza, Leopold Penyarroja, Agusti Galbis, Ricart Gacia Moya, Joan Vanrell i tants i tants que degut al gran numero, seria molt dificil nomenar-los a tots, pero que no voldria tampoc deixar en l’oblit, se’ls han unit Joans, Joseps, Ricarts, Agustins, Manolos, Borges, Miquels,  Sergis, Vicents, Jaumes, Rubens, Joan Ignasis, Voros, Julis, Gonçals, i atres tants que units a dones que com la propia Isabel de Villena i atres moltes que foren oblidades degut al masclisme de l’epoca, hui son elles mateixa i tenen veu propia, son Dolors, Virginies, Marines, Maries, Josefes, Pilars, Llucies, Seyles…

En fi, un fonament envejat a on n’hi hagen que soles enguany ha començat un nou traç d’eixe cami que tinguerem traçat durant molts anys per gent envejada i reconeguda en tot lo Mon, que sense esperar res a canvi soles el vore viu de nou el nostre Regne, sa llengua, cultura i sa historia, i mamprenen un nou cami, pero esta volta no estan a soles, ya no tenen que seguir renyint en el vei, o intentar comprendre el per que de moltes coses. Un cami, que no soles comença enguany, si no que es la continuïtat de molts anys de lluita i d’esforç, de moltes perdues valioses i no tant, i que continuarà no soles en l’any proxim, si no que durarà molts mes anys… ¿Sera dificil el nostre cami? ho sabem, pero estic segur que ans de que acabe el primer mes de l’any proxim, una nova associacio, un nou proyecte, aflorarà per algun raco. Un nou proyecte estrictament valencianiste a disposicio, com no, de tots els valencians, sense mes discriminacions. Ya no tenim por al negacionisme, i com diria una canço d’uns bons amics (ARK), “el nostre puny es una ploma, que tot ho arrasa, i per mig de la paraula acavarem esta matança

Aixina i tot, sé que molta gent ha preferit sempre florir a esquenes de la seua terra, defendre uns ideals foraneus, deixant de costat els interessos de tots per a mirar soles per ells mateix, pero llunt d’eixa gent, i sense esperar res a canvi, atres hem preferit seguir aferrats a la nostra terra, brotar i arraïlar en les nostres propies pedres. Gent que ha decidit formar part del negacionisme, que han favorit les diverses revisions historiques.

Molts es secaren i formaren part d’un oblit, pero aixina i tot atres naixeran per a seguir protegint el nostre mur.

Som conscients que moltes voltes es veu el resultat i no a la gent que participa, pero fins aci estem decidits a fer possible la nostra faena. No hem renunciat mai a conviure en les atres regions que d’alguna forma compartirem algun dia una corona comu, pero ho volem fer en totes eixes individualitats que mos diferencies, eixes chicotetes coses a les que un poble no pot renunciar, i si algun dia en esforç i vencent tots els entropeçons u d’ells preferix independisar-se o inclus morir, pense que els atres no tenim el perque de ficar-mos pel mig ni d’obligar als seus habitats a seguir cap regla, cap codificacio ni cap interes que mes tart o mes pronte aflorarà i mostrarà resultats negatius per ad eixa convivencia.

Per que qui sap, igual amagat entre unes runes, existix tot un poble, que es germà, i que un dia formà part de la nostra historia, pero era lliure i era poble.

D’entre les runes renaixerà un poble, que serà capaç de recuperar tot allo que li havien furtat

Bon Nadal i Feliç Any Nou ( o Ninou) a tots els valencians de pro.

Publicat dins de Nadal, negacionisme, valencianisme, valencianistes, Valencians | Deixa un comentari

Fugir cap avant

En economia, per als que com yo no son massa entesos, la
fugida cap avant es dona quan les coses van mal, i en conte de retirar-te o
buscar noves solucions, seguixes fent, inclus en mes força, lo mateix, per a
vore si aixina es soluciona tot. Molts veem aci, com a eixemple les famoses
pelicules de “Las Vegas”, a on l’artiste sol jugar-se tot a un
número en acabant de tindre una nit pesima.
Se, que a hores
d’ara molts pensareu, que te que vore aço en Valencia, pero per desgracia, hui
vaig a intentar ensenyar-vos realment que està passant hui en el nostre Regne.
En
acabant d’uns quants anys (llegislatures diria yo) enganyant al poble valencià,
el dd s’acostà ales
eleccions de maig de l’any passat en una plantilla plena d’imputats, que el
feren perdre part d’eixa majoria absoluta que
tan contents estaven de conseguir. Una
majoria, que en la major part dels casos
estava representada per un bon grapat de valencians, que assustats per la
possible unio dels partits catalanistes, i en acabant de vore com casi tots els
partits valencianistes morien o eren retirats de circulacio pels seus
presidents, es quedaven orfens de vot. Pero, un fet marcaria este maig pesim,
per a benefici ademes del dd. El propi Tribunal Superior de Justicia del nostre
Regne, ordenava el tancament de tots els repetidors illegals de “TeVen3” en el nostre Regne,
per considerar illegal la seua emissio, i per considerar, que no es competencia
de la Generalitat de Catalunya l’emetre una televisio regional fora dels
llimits de la seua regio. Noticia que saberen vendre molt be, novament, els
chicons del dd. Que no tardaren en tornar a eixir al carrer en la seua
senyereta de plastic per a tornar-se a autoproclamar els mes valencianistes.
Inclus recorde, en pesar, com el propi Camps (al que yo pensava que la seua
retirada del dd seria en acabant de dimitir la gavina) en unes declaracions en
plena campanya, quan es demanava, en el Consell el seu cap per la presunta implicacio en el cas Gürtel, dia
en un acte emotiu: “yo me acojo a la Senyera y los ciudadanos para luchar por
esta tierra
. Com podeu vore tot un acte emotiu que,
acompanyat del tancament de les emisions de TeVen3 i la desfeta dels dos grans
partits valencians (no vaig a entrar ara en si Miralles se n´ana al dd o si Sentandreu va fer no se que) li va valdre a
Camps per a tornar a revalidar el titul en la presidencia. Una presidencia que
es va vore truncada no mes 29 dies mes tart, quan va tindre que dimitir
deixant-mos com a repost a l’actual president Alberto Fabra, al que no li valencianisarem
el nom, perque tampoc s’ho mereix, i perque com mai l’he sentit parlar en
valencià, puix igual pensa que soc un radical que vol fer-li mal al seu ilustre
nom.
 Pero els
valencians començarem a despertar, i a ningu li agradà massa que un home, que
estant d’alcalde de Castello, i ans de les eleccions no tenia cap repar en dir
que ell volia que es tornaren les emissions de “TeVen3”, i que durant la seua
alcaldia, ademes de cedir un local i subvencions al IEC, i va recolzar la
proposta de fer BIC les Bases del 32, mos governara, i damunt sense haver-lo
elegit ningu per a tal designi.
 Pero mentres,
alla en el Nort, CIU feya un pols a l’Estat Espanyol i anunciava un referendum
per l’independencia en Catalunya, lo que li va fer alvançar inclus les eleccions.
No sense ans enviar una forta cantitat de diners als seus camarades valencians,
sobre tot al seu Virrei en Valencia, i de pagar sucosament als diaris i mijos
de comunicacio afins.
Pero no sempre
les coses ixen be, i d’una forma desastrosa, CIU perdia no soles la majoria
absoluta, sino tambe el recolzament d’una part important dels catalans,
deixant-lo soles davant el perill, i enfront d’una manada de hienes que demanen
eixe referendum per a l’independencia total de Catalunya.
 En Valencia, i
per al dd, les coses no anaven millor. Assustats pel mes que eminent
renaiximent politic valencià, el dd començà a comprar als pocs “valencianistes
politics
” que quedaven, ficant-los a tots dins de la Direccio
General de Desenroll Estatuari i Promocio de l’Autogovern,
que presidix Miralles. Pero aixina i tot, el valencianisme cultural, politic i
social s’agrup`i va constituir la Convencio Valencianista, que des del
seu inici comença a agrupar cada volta a mes gent i comença a fer-se vore per
mes llocs. Casi al mateix temps naix Renovacio Politica, un nou partit
valencianiste, que encara que no forma part de la Convencio demostra que no tot
es dd, i que el valencianisme està cada volta mes viu i mes recolzat per tots
els sectors de la nostra societat.

¿Quina papereta se li plantejava novament al dd?

Com per art de
magia, el dimecres de la semana passada, es feya publica la sentencia del Suprem,
sentencia que fon escampada esta semana pel archisubvencionat pels regims
dictatorials La Vanguardia, que en el seu afany de protagonisme, declarà que
les emissions de “TeVen3” en Valencia no son illegals, segons el propi Suprem.
Cosa que no es del tot certa, puix la mateixa sentencia anula les sentencies
del Tribunal Valencià, pero remarca que per a poder ser llegals les emissions,
En análogos
términos se pronuncia el vigente artículo 40.4 de Ley 7/2010, General de
Comunicación Audiovisual (inaplicable  ratione temporis al 
presente litigio) a tenor del cual “la emisión del servicio
público de comunicación audiovisual  por  ondas  hertzianas
terrestres  de  una  Comunidad  o  Ciudad
Autónoma en otra limítrofe y con afinidades lingüísticas y culturales podrá
ser efectuada siempre que así lo acuerden mediante convenio, y exista
reciprocidad.
” Deixant ademes, que les emissions de TeVen3 per
satelit (ara que ya no ne te) i per Internet (no se si encara funciona la
plataforma) poden ser vistes en el nostre Regne i en qualsevol part del Mon,
sense censura.

I es aci a on incomprensiblement, el nostre president, en eixe caracter tan seu, i mostrant
aixina la seua personalitat, primer diu que està dispost a negociar la
reciprocitat i mes tart, ix dient que denunciarà i tancarà totes les emissions
terrestres que s’emetixquen en qualsevol part del nostre territori. Mentres,
els negacionistes politics, es feliciten pel conseguit i fan els seus
comunicats com si d’una guerra es tractara, com si no existiren mes problemes
reals en Valencia que no foren les emissions de TeVen3. En el Nort a part, s’ha
guanyat un poc de temps; CIU ha demostrat que tambe es pot dur be en el
dd, i li ha donat un poc de presa a ERC per a que es decidixca. I aixina i tot,
tots seguixen fugint cap avant, oblidant que esta volta, inclus fent-ho en mes
força, inclus conseguint guanyar juïns sense importancia o inclus volent fer
creure al poble que ells defenen el nostre Regne, el poble valencià ha
despertat, ya coneix qui s’amaga baix de cada capa i no està dispost a que l’ultradreta
catalana i castellana seccessione mes el nostre territori i el repartixca entre
elles com si d’un pastis es tractara.

No es la solucio fugir cap avant, senyorsnegacionistes, ya no servix per a res negar lo innegable, ni manipular
de nou l’historia. Puix l’historia es aixina de caprichosa, i quan u manco es
dona conte, ix i torna a sorprendre a tots en la veritat i en la justicia.

¿Que diran de vostes els llibres d’historia d’aci uns anys quan vostes ya no
els controlen i siguen escrits per gent normal que unicament  busque mostrar la realitat? De mi espere que
no diguen coses massa roïnes. Pero ¿i de vostes?



NotaEl negacionisme es la distorsio illegítima del registre historic de forma que certs events apareixquen de forma mes favorable o desfavorable, segons convinga en cada moment.

Publicat dins de Adoctrinacio, antivalencianisme, antivalencianista, negacionisme, TeVen3 | Deixa un comentari