A proposit del 9

Fa un temps que vinc sentint certes coses referents a Canal 9 i a atres aspectes de lo que hui podriem dir la vida quotidiana. La veritat, dona oix vore com realment s’ha manipulat i s’ha desmontat una per una lo que en principi era una realitat a miges, i hui llamentablement es una farsa politica que mos du a un punt mes que indesijable per a qualsevol societat. Per molt que esta s’ho mereixca.

Ans de res, i en defensa de l’autor d’este articul, vullc deixar clar que soc un ferm
defensor de Canal 9, i que pense que es mes que necessari, imprescindible el
tindre una televisio autonomica, publica i sobre tot en valencià. Pero llamentablement aixo no ha segut mai, ni hem tingut mai l’oportunitat de saber que es aixo per a trobar-ho a faltar o simplement per a enyorar una televisio aixina.

I es que les coses començaren, pense yo, el mateix dia 9 d’octubre de 1989. Un dia en que d’alguna manera mos canvià la vida a tots. Les famoses pelicules de vaqueros en valencià, que tot s’ha de dir, no eren tan valencianes, pero les nostres ganes de sentir-les mos ajudaren a entendre paraules que fins eixe moment eren tan estranyes com vore un gos vert. Pero les acabarem entenent, quina força de voluntat.

Ad estes pelicules li seguiren els famosos programes de Monleon… i les monleonetes, la paella rusa, les vedrioles… ¿Com es dia el Show?…
Pero clar, Joanet gastava moltes paraules, refinades, aixo si, que no mos sonaven massa, pero clar, no faltava qui pagant les emissions de TeVen3 i sentint el famos “Efectiument, ha guanyat voste seixanta ampolles d’oli l’Arlequi” mos corregia dient, aixo es “valencià culte”. I mos creguerem l’engany, tant que fins i tot els mes adeptes veïen Goku en la TeVen3 perque els capituls estaven mes alvançats, provocant que Canal 9 comprara els capituls ya sense doblar al valencià, en el propi dialecte provençal. Com en Barcelona es sentia.

Molt passà durant anys, bregues lluites i inclus rebujos a personages com el director Amadeu Fabregat, que veent les protestes que mostrava la gent, i en apenes un any de vida de la televisio, ajudat pel nostre amic Lluis el Sifoner, varen decidir rectificar una serie de paraules en el fi de revalencianisar-la, pero que foren subtilment tachades com a castellanismes. Vosatros mateix, moltes d’elles les podeu consultar en Aledua.

Pero clar, al final enganyaren al poble, de la mateixa forma que enganyaren als seus treballadors, que triats en sa majoria a dit, eren obligats a fer examens, com si d’una oposicio es tractara, arribant inclus a pensar “els pobres” que eren funcionaris, inclus hui en dia s’ho plantegen, oblidant que Canal 9 era una mescla privada i publica creada per a servir uns interessos preacordats.

 

Pero clar, ningu vol tindre mai la culpa quan venen les desgracies, quan el poble rebuja vore una televisio que parla en atra llengua, que cada semana inclou una paraula, inclus que te com a programes estrela a personages que rectifiquen als majors quan parlen, i que oferixen paraules cada volta mes estranyes.

Mentres, tots els dies a les 14:30 Camps, Fabra, Rajoy o Rita “inagurant pantanos”.

Pero clar, teniem F1, pobra Natacha, ningu sap realment qui han segut els que mes heu perdut, ¿eh? Que bonico es criticar als de dalt sense tindre en conte als que pengen d’un fil, mai millor dit.

Qui no recorda com en mig de l’ofrena apareixia sempre algu “gaudint” i els “nens” passejaven en els seus cochets, que ganes de canviar de canal, pero clar, era nostra, si no la defeniem mosatros…

Pero eixe nefast dia arribà, i la gent donà l’esquena a la “nostra” televisio, soles conectavem els dumenges, per a vore la nova versio de “Canyes i fanc”, eixa versio que mos recordava a la transicio, en que mentres tots ateniem la caixa boba, veent a vore si li veïem la “regateta” a Neleta o si sangonera es moria al final d’una panchada, els politics pactaven, feen i desfeen al seu gust. Hui com en els 80, l’envisc el teniem parat, i mols caien el el cepet sense casi molleta. Que contents que estaven en l’emisora. Eren els amos de les nostres consciencies, i damunt podien aprofitar per a deixar caure mensages subliminals, “ andinyar-mos” alguna que atra parauleta malsonant, i com no, seguir vivint del conte, de 1700 contes, o mes.

Hui tot ha acabat, al final la falta d’acorts entre treballadors i empresa, una mala gestio en el ERO i sobre tot la por d’uns politics que vegeren com els propis treballadors que havien triat a dit s’havien revelat contra ells. Uns politics, que vegeren com els programes finals eren un autentic clam politic contra ells, feren el restant. Tot s’ha acabat com en un somi.

Eixe mateix somi que tinguerem els valencians el 9 d’octubre de 1989, pero que com si d’una utopia inalcançable i impossible, mai vorem feta realitat.

 

¿Mai podrem fruir d’una televisio nostra en valencià? Puix no sabeu realment que es perden tots els que no ho intenten. Perque els valencians estem disposts a pagar inclus per tindre-la, pero ¿a qualsevol preu? No cregau.

Anuncis

Quant a Jose

Naixcut en Valencia, vaig ser criat en dos pobles dels que soles he arreplegat lo bo, encara que lo mal ha segut, per desgracia, lo que mes m'ha marcat. Done gracies als meus enemics, per que d'ells he deprés a rectificar els meus errors.
Aquesta entrada ha esta publicada en CampsNalNoi, valencià. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s