De chicotet, solien fer un anunci tots 
els Nadals, que la veritat, m’agradava prou, era un lingot d’or (sempre he sigut modest) i l’acunyaven en una banda roja en sagell, i eixia una veu en Off dient, 1880, el turro mes car del Mon. La veritat, no l’he provat mai, pero si algu estos nadals te dos tauletes i me vol canviar una per alguna de les casolanes que tinc yo tots els anys, puix parlem i fem el canvi, a vore si es de veres i el per que de tan car producte, que per cert es valencià.
Pero be, anem a lo que estavem. ¿Mai heu tingut curiositat per saber realment quin alcanç han tingut les aportacions “desinteressades” en contra del valencià en el nostre Regne? ¿Mai vos heu preguntat quin pot ser mes o manco el preu que com a bon economiste ha costat introduir una paraula antivalenciana en el nostre vocabulari? Puix el dijous, Adlerta i yo mos ho preguntarem.
Imagineu-vos que contarem realment en els diners que han invertit i subvencionat tant des de Catalunya directament, com des de l’Estat i des de la nostra propia Generalitat per a inculcar en la societat un numero de barbarismes antivalencians per tal de demostrar que realment parlem la mateixa llengua. I que fiquem com a principi, encara que tots sabem que ya en els finals del 1800 es concedien favors i ajudes a escritors valencians per a que publicaren en catala.
Puix be, com realment no contem en totes eixes fonts, i com les que contem son simplement una minima part de lo que realment s’ha invertit, anem a provar per mig d’eixes cantitats i basant l’estudi des de 1932 en quin ha segut el preu a pagar per cada paraula que mos han volgut ficar, dividint a parts iguals entre les paraules que mes han entrat dins la societat, i les que mes s’han intentat impondre, per mig de propagandes i publicitat subliminar.
De les paraules que mes han calat dins la nostra societat, ne tenim: Despres (que ha substituït casi practicament al en acabant valencià, pero que ultimament va quedant-se en desus); Vacances (tot un classic de la catalanisacio, que en estos ultims anys li ha guanyat molt de terreny a vacacions, encara que no ha conseguit desbancar-lo); Esport (un classic tambe, que ha acceptat la societat mes per culpa de l’anglisisme Sport, que pel supost catalanisme); Disposar ( que preten eliminar pero sense conseguir a Dispondre); Suposar (que intenta lo mateix en Supondre); Esborrar (que
pareix que vullga calar entre els mes jovens, pero que s’oblida rapidament al parlar) i anem a deixar dos mes, per si la gent les recorda i yo les he oblidat.
Pero existixen atres que no han calat tant, o gens i que es seguixen ficant per a que la gent intente gastar-les, les mes famoses podrien ser: Amb (que seguix resistint-se sobre ser la paraula que mes han intentat ficar);Estimar (en la forma que preten substituir al tendre voler o amar); Gaudir ( que ha vist com el castellanisme disfrutar li ha arrebatat tota esperança); Tothom (paraula grotesca i antiga que gastaven tant catalans com valencians, com castellans, per a referir-se a tot home (i la Aido sense modificar-la per tothomodona)); Gespa (que junt a Escaire han segut els barbarismes liders de les retransmisions deportives); Escaire (Un atre anglicisme, que per contra d’Esport, no ha tingut exit, pero si propaganda); Aleshores ( pot ser siga el mes aburrit per el valencians, no soles no ha calat, si no que junt a Doncs formen part d’eixes paraules que esmussen i te fa canviar de canal); Doncs ( que preten derrocar al Puix); I Empar o Desempar (que es la paraula que mes odia a hores d’ara Valencia sancera, i que me dona conciencia, puix no puc deixar de pensar en eixes pobre chiquetes a les que sa mare los ficà en son dia el modern Empar o aquelles que el canviaren pel castellà Amparo, oblidant que en Valencia sempre ha segut Ampar).
Puix be, en total tindriem unes quinze paraules, buc insignia del pancatalanisme i com no de la “normalitzacio”. Pero ¿que n’hi ha darrere d’estes quinze paraules?
Darrere d’estes quinze paraules n’hi han huitanta anys d’adoctrinacio, huitanta anys de faena d’una gent que ho a intentat tot per impondre’ns el catala en Valencia, huitanta anys sense parar de treballar, i huitanta anys rebent diners per a no fer-ho, i per a convencer a nous vinguts a fer-ho. I clar, poder contar ara en tots els diners que han segut necessaris, seria descabellat, puix no serien hui realistes les dos mil pessetes que enviaren des de Barcelona, els amics del Pais per a “ajudar” mampendre La Taula de Lletres Valencianes Carles Salvador i companyia, no es podrien reflexar hui en dia, puix soles representarien 12 €uros, per lo que intentare basar-me en les senyes que tinc dels ultims anys, deixant els passats.
17 millons €uros 1999-2009 
ACPV de la GenCat; 400.000 € Govierno de España 2010; 495.000 ACPV de la Gen Cat per a l’any 2010; 297.000€ de EV i 295.000 ACPV decembre 2010 GenCat; 30.000 € finals 2011 GenCat; tindreim un 18 millons i mig, i tot aixo, sense contar en els mes de 42.000.000 € que mos costa ya el jornal dels membres de la AVLL, les subvencions rebudes des de la Generalitat Valeniana 15 millons €, i l’ultim millo € per a finalisar per fi el gran diccionari valencià.Que units a les subscripcions de molts ajuntaments a les seues revistes i editorials, i els llibres que han venut en les nostres escoles tant per a ensenyar, com per a la llectura formarien un entramat de mes de 50 millons d’€uros en els ultims 13 anys, ¿Una cantitat important, veritat?
Puix be, ara tenim que el pancatalanisme ha gastat mes de 50 millons(que se podrien doblar actualisant les anteriors ajudes segons el nivell de vida), i 80 anys (que com els diners, sabem que ne son molts mes) en conseguir que adoptaren dins del nostre diccionari.
Lo que supondria una inversio de 8.333.333,34 € o siga uns huit millons trescents quaranta mil €uros i uns 13 anys per paraula.
Pero aixo no es tot, resulta que la 
paraula Esport, no es realment catalana, si no que es un anglicisme, que hem adoptat tant per part de Catalunya, com de Castella, com d’Anglaterra, de França o inclus des d’America, lo que mos podria fer que rebujarem la seua implantacio unicament des del pancatalanisme, que copia inclus el nom angles en la seua revista mes deportiva, o de la mitica francesa Le Sport; i la paraula vacances es francesa, i ha anat unida sempre a la moda coenta del COOL i els afrancesats que tambe l’han fet seua durant eixes estancies en França durant les veremes, o les faenes en les ciutats, d’a on molts d’ells han vingut ya jubilats. La paraula esborrar, no ha conseguit frauar de moment, i com hem dit ans, es torna a oblidar, encara que durant l’etapa escolar, va aumentant el numero d’adeptes ad ella. I aixina tambe podreim rebujar el despres, que castellanisà en son temps al valencià arcaic despuix i que Fabra acceptà pensant que era tot un descobriment anticastellà, i per oblit de l’occità i frances “aprés” en desus en la Catalunya castellanisada del seu temps.. Deixant els arcaics disposar i suposar
, com als que realment han tingut una vinculacio directa en el catala, pero que de la mateixa forma, provenen de l’occità, i tambe foren en certa manera arcaismes valencians. ¿Podria tindre alguna cosa que vore el seu paregut en l’angles suppose?
Puix molt be, la meua mes sincera enhorabona al pancatalanisme, en 80 anys i gastant-se uns 50 millons d’€uros heu conseguit que tornem a gastar dos arcaismes, un castellanisme, un galicisme, un anglicisme, i que per uns moments durant l’etapa escolar molts dels nostres menuts gasten una paraula catalana heretada de l’occità. Sense conseguir per aixo, que hagen desaparegut les formes valencianes, que encara molts seguim gastant i preferint ad estes.
¿Son o no estes les paraules mes cares del Mon?
I aixo soles en el lexic, ni que dir que encara faltaria el fonologic i el morfosintaxic.
P.D.: En fi, anime des d’aci al pancatalanisme a que seguixca intentant impondre’ns paraules, ya ho heu conseguit casi, de mes de mil paraules diferents entre el valencià i el català, ya heu conseguit que alguns, no tots, ne gastem 6, i total heu tingut que invertir 80 anys i uns 50 millons d’€uros. Vinga, ya ho teniu casi. Per manco s’escomença.
Yo calcule que en uns 200 anys mes i uns 2.000 millons, conseguiu inclus que germinem les L.
Gracies germa.
Aledua 
Crec que en això del vocabulari porta un embolic bastant important.
“Escaire” no és cap anglicisme ni barbarisme. Aquest mot el podem trobar en textos fins i tot del segle XIII: Escaire, Instrument format de dues peces o cames que formen angle recte, i que serveix per a traçar perpendiculars o per a comprovar la perpendicularitat d’una línia respecte d’una altra; cast. escuadra, cartabón. Entreguart, scayre, | livell, compàs, Spill 7014. Li pagam per quatre escayres de ferre, doc. a. 1309 (BSAL, viii, 262). Un scayre de ferro gran, doc. a. 1431 (Est. Univ. x, 132)..
“Puix” és un mot emprat en tot l’ambit lingüístics català :
PUIX (i ses var. dial. puis i puixes). adv. i conj.
|| 1. ant. Després; cast. después. a) Usat adverbialment. Primerament són pensades e pux són meses en obra, Hom. Org. 4 vo. Aurien la… de tots los homes de gósal, e aurie puxes tots sos drets, doc. a. 1250 (Pujol Doc. 24). Leny cubert dóna dos sols d’estaca e puys d’aquell viatge tot no deu dar d’estaca entrò que sia tornat en sa villa, doc. a. 1252 (Capmany Mem. ii, 20). Si tant s’era que una cosa… anàs tro al estrem del firmament, e puxes que anàs per totes les sis dresseres, que infinidament puria córrer, que encara no trobaria a vós fi, Llull Cont. 4, 1. La néta de, emperador Manuel fo puys muyler de nostre parel Jaume I, Cròn. 7. Besà los peus al senyor rey… e puig [sic] les mans, Muntaner Cròn., c. 76. E puig faem donar de rems e a navegar, Pere IV, Cròn. 159. Tot és pudor, d’on puxes ploren, Fasset, v. 1559. E puyxs pras l’ascut, Graal 98. Per haver la sua gràcia e puys la sua glòria, Eximenis Conf. 25.—b) Usat com a conjunció (unes vegades seguit de que i altres sense aquest element); cast. después que, luego que. Puix qua partiran de cort, Graal 4. Mas puys que serà uberta, Macer Erbes. A aquest hom se n’anà mon fill puix ach feta aquella obra, Eximplis, i, 63. Lo matí seguent, puis fonch fet dia, tingueren consell, Gerson Passio, c. 10.
|| 2. conj. (amb que o absol.) Posat que; introdueix una proposició indicadora de la causa suficient de l’acció expressada per l’altra proposició; cast. ya que, pues, puesto que. Es marauellaua de Déu, qui a la pastoressa no hac ajudat, puis que en Ell se confiaua, Llull Felix, pt. i, c. 2. Puix que tantes cerimònies s’han de fer, ¿com trobaran los embaxadors al Rey?, Tirant, c. 14. Maleyt lo jorn que em fo donada vida, | puix tant só vist en mos volers contrari, Ausiàs March. Car, puix hauia ensutziat la un món, no era rahó ensutziàs l’altre, Corella Obres 174. Deixau-li donchs vós meniar les oliues… puix per a guarir-li aquelles adiues | no li satisfà lo vostre consell, Proc. Olives 303. Tu seràs meu, puys que a mi t’est donat, Curial, i, 1. Pastora mia, dol-te de mi, puix nit e dia te vaig cercant, Cobles cav. past. Puix Déu m’ha perdonat, també perdona’m, Canigó ix. Puis mal los gemechs sonen en vostra citra d’or, Llorente Versos 48.
|| 3. ant., conj. (usada amb el verb en subjuntiu): Indica una restricció, reserva o limitació posada a l’acció que s’expressa per l’oració principal; cast. mientras, con tal que. Lo meu cos infecte si’s vol se podreixca, | puix l’ànima mia de vós no’s parteixca, Passi cobles 135. Si per temor de mort stau de no combatre-us ab mi…, vos offir dar-vos una peça de arnès de auantatge, puix no sia la espasa, Tirant, c. 66.
|| 4. conj. consecutiva equivalent a doncs, en principi de frase (val., eiv.); cast. pues. «El rector m’ha dit que hi haurà festa.—Puix a mi no m’ha dit res». «Vull anar a pescar, i hi aniré.—Puixes no hi hauries d’anar» (Eiv.).
Fon.: púјʃ (val.); púʃəs (eiv.).
Etim.: del llatí vg. *pŏstĭus, derivació de post a semblança de melius (cf. Bloch-Wartburg Dict., s. v. puis).
“Vacacions” no és valencià ni és res. És simplement un barbarisme, (de “vacaciones”)
En fi, les famoses mil paraules que diu només són valencianes són pròpies del comú dels territoris de llengüa catalana.
Home Quico, ya mos ha eixit el filolec que tens dins.
Desgraciadament, i encara que existixen escrits com be dius en el sigle XIII (Com es l’Espill), a part d’evolucionar a esquadra, tambe convivia en squadra
(Del llatí exquadrare.)
s. m. Mil. Unitat militar composta per soldats. // Mil. Conjunt de barcos de guerra reunits en una unitat tàctica. // Mil. Unitat militar menor. // Mil. En l’eixèrcit de l’aire divisió d’avions. // Regle en forma de triàngul isòsceles. // Esquadra falsa, instrument en un braç mòvil i que servix per a medir ànguls.
Pero aixo no es tot, el Puix, yo no l’he criticat, puix el gaste continuament, el que he criticat e el Despres, naixcut en la Catalunya del sigle XIX, que escrit apres o despuix s’ha mantingut en el valencià,
(De la forma antiga aprés pero en el prefix des-.)
adv. cat. Expressa posterioritat de temps o espai. En acabant, en acabar, despuix, darrere de, posteriorment. / Seguit de les partícules de i que, indica el terme respecte del qual s’afirma la posterioritat d’una acció: La traca després de posada fon encesa. Uns dies després de mort fon exhumat. Després que t’escriguí no he tornat a vore’t.
observ. La forma clàssica era despuix. La forma després no és clàssica i és un catalanisme modern.
En fi, per si no ho saps, inclus el propi Rovira i Virgili era contrari a despres, puix com be sabia ell era un castellanisme innecessari transformat pel grup de l’Avenc.